Eleccions a Alemanya: nova etapa sense perspectives de canvi a l’horitzó
Per Àngel Ferrero
19/02/2025
La nostàlgia, diuen, és un sentiment a l’alça en les produccions culturals i fins i tot en el discurs polític. Certament, a Alemanya no seran pocs els qui enyorin els temps del bipartidisme, en els quals tot es limitava a escollir cada quatre anys entre la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) i el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD), amb els liberals del Partit Democràtic Lliure (FDP) com a partit frontissa. Des de fa més de quaranta anys el sistema de partits alemany ha anat sumant noves forces: Els Verds, Die Linke –el resultat de la fusió entre el Partit del Socialisme Democràtic (PDS), la formació hereva del Partit Socialista Unificat d’Alemanya (SED) a la República Democràtica Alemanya, i Treball i Justícia Social–L’Alternativa Electoral (WASG), formada per sindicalistes i socialdemòcrates descontents procedents d’Alemanya occidental–, Alternativa per Alemanya (AfD), i ara, potser, l’Aliança Sahra Wagenknecht (BSW), una escissió de Die Linke que ha estat descrita com representativa d’una «esquerra nacionalista» o d’una mena de «conservadorisme d’esquerres».
És evident que la consecució de coalicions capaces de portar a terme un programa de govern és més complicada, tot i que països com Bèlgica o els Països Baixos són dos exemples que aquesta tasca no és impossible per se. Són els programes electorals i el clima polític el que fan que aquestes coalicions siguin més difícils d’assolir. I aquí és on el cas alemany genera incertesa. Fins a un 83% dels alemanys van declarar-se «inquiets» per la situació al país en una de les darreres enquestes realitzades per la televisió pública federal (ARD). Els problemes estructurals de la societat i l’economia alemanya s’han anat acumulant durant anys i en aquesta darrera legislatura –empesos, en bona mesura, per la situació internacional– ja no poden amagar-se més: la crisi del model industrial alemany, l’infrafinançament de les infrastructures públiques –es calcula que uns 5.000 ponts necessiten reparació–, el paper d’Alemanya a la Unió Europea (UE) i a la diplomàcia internacional. A tots ells s’han afegit l’estancament del creixement, l’augment de la inflació, la crisi d’accés a l’habitatge i els debats sobre la immigració o les anomenades polítiques d’identitat, que la ultradreta alemanya ha enverinat a consciència sabent que li és un terreny favorable per créixer.
Aquestes són les quartes eleccions anticipades de la història de la República Federal Alemanya (RFA). Les enquestes d’intenció de vot són consistents des de fa mesos i atorguen una victòria clara a la CDU, amb al voltant d’un 30% del vot. Els socialdemòcrates podrien patir una forta davallada i passar del 25,7% del 2021 a un 15%, i així, cedir el segon lloc a l’AfD, que passaria del 10,4% a un 20% o fins i tot més si les enquestes d’intenció de vot tornen a deixar-ne fora una part dels seus votants. La formació ultradretana ha fet de la immigració i la seguretat dos dels seus pilars de campanya, però també ha agitat la bandera de les preocupacions dels ciutadans per la inflació. Els Verds podrien empatar o quedar-se molt a prop de l’SPD, amb un 14% o un 15% del vot. Amb un 4%, l’FDP, que va formar part de la darrera coalició de govern fins al cessament del seu ministre de Finances, Christian Lindner, no superaria el llindar del 5% necessari per a entrar al Bundestag. Die Linke, que fins fa unes setmanes lluitava per aconseguir un 5% i havia basat la seva estratègia electoral en la consecució de tres mandats directes que li garantissin l’entrada en el parlament i la formació d’un grup propi, com va passar en les darreres eleccions, podria arribar a aconseguir fins a un 6%. A hores d’ara, la BSW –que en el darrer cicle electoral va tenir bons resultats a Turíngia (15,8%), Saxònia (11,8%) i Brandeburg (13,5%)– es trobaria en una situació semblant a la de Die Linke fa unes setmanes i, depenent de l’enquesta que es consulti, podria entrar o no al Bundestag. Die Linke espera que la participació de BSW a la coalició de govern a Turíngia amb conservadors i socialdemòcrates erosioni la imatge de «partit protesta» de la seva escissió –que va deixar importants ferides després d’anys de fortes tensions internes que només ara semblen cicatritzar-se–, i que el seu arrenglerament amb l’AfD i la CDU en la votació de gener per endurir la política migratòria inclini als indecisos entre totes dues formacions al seu favor.
Els resultats definitius, és clar, no se sabran fins la nit del 23 de febrer, i algunes de les tendències apuntades per les enquestes podrien veure’s modificades: la CDU podria perdre unes dècimes, mentre que l’AfD podria guanyar-ne; Die Linke podria perdre unes dècimes, i BSW guanyar-ne; l’SPD podria recuperar-se lleugerament i gaudir d’una millor posició negociadora. Una altra manera de fer el càlcul és que la suma de les forces considerades com a «antisistema» (AfD, Die Linke i BSW) ja arriba o supera 30% –i en realitat més si sumem al voltant d’un 6% que segons les enquestes es decantarà per altres opcions electorals que no tenen cap possibilitat d’obtenir representació parlamentària–, en altres paraules, més d’un terç de l’electorat alemany rebutja, per uns motius o uns altres, l’actual estat de coses.
La CDU regna, però no governa
Veient les enquestes, ningú qüestiona la victòria dels conservadors. La incògnita és amb qui formaran una coalició de govern. L’amarga experiència de l’anomenada «coalició semàfor» –pels colors que identifiquen a socialdemòcrates (vermell), liberals (groc) i ecologistes (verd)–, repleta de desavinences que els socis han airejat públicament quan els convenia, ha portat a la majoria dels partits a desconfiar de coalicions de més de dos socis. Aquí les opcions es limiten, per tant, a dues: o bé una coalició amb els socialdemòcrates (gran coalició) o bé una coalició amb Els Verds. Són dues fòrmules que s’han provat ja a nivell d’estat federal (Land) i municipal, i, en el cas de la gran coalició, també a nivell federal. Addicionalment, s’ha especulat amb la possibilitat d’incorporar a un tercer partit –l’SPD o els Verds– per dotar-la de més estabilitat en el que s’anomena una «coalició Kènia» –els colors de la bandera d’aquest país coincideixen amb els que identifiquen a conservadors (negre), socialdemòcrates (vermell) i ecologistes (verd)–, i que també compta amb precedents a Saxònia-Anhalt i Brandenburg.
En qualsevol dels casos, les negociacions no serien, en principi, fàcils. La CDU de Friedrich Merz és molt diferent a la CDU d’Angela Merkel. Per senyalar algunes de les friccions més evidents: el programa electoral dels conservadors promet rebaixes fiscals a les empreses i el suport públic a les mateixes, el dels socialdemòcrates, en canvi, demana que s’apugin els impostos a les rendes més elevades i més inversions socials. D’entrar en una coalició de govern amb els conservadors com a soci menor, l’SPD, que ja orbita al voltant d’un 15% en intenció de vot, podria arriscar-se a perdre encara més suports en les properes eleccions. En el cas d’Els Verds, i a desgrat del gir al centre d’aquesta formació en els darrers anys (i fins i tot de la discreció de l’agenda ecologista en aquesta campanya, que hauria de ser la seva raó de ser política, però que ha estat bandejada del primer pla per evitar respostes negatives a la seva gestió al govern), la desconfiança entre conservadors i ecologistes és encara major –el ministre-president de Baviera, el social-cristià Markus Söder, ha declarat públicament en campanya la seva oposició a una coalició amb Els Verds–, com també ho és la divergència dels seus programes en matèries com energia, immigració i regulació. Tot i que no existeix un precedent a escala federal d’una coalició d’aquesta mena, l’experiència a Àustria no esperona l’entusiasme ni dels conservadors ni dels ecologistes. Fins i tot la pròpia trajectòria personal, política i professional de Merz –un conservador de pedra picada, el pare del qual era afiliat a la CDU, que ha treballat per a BlackRock i compta amb reguitzell de declaracions controvertides (a la tardor del 2024 va assegurar, dirigint-se a les feministes, que les dones haurien de tenir més por d’un taxista amb un mocador palestí que dels homes)– sembla un obstacle en ambdós casos.
Però el veritable problema és que cap d’aquestes opcions sembla tenir res de nou a oferir i tampoc solucions efectives als problemes que afecten a Alemanya. Pitjor encara, la coalició que governi pot ser vista –i segurament així serà vista– com una solució de compromís. Un fracàs de qualsevol d’aquestes coalicions –més encara si es tracta de la «coalició Kènia»– portarà a un enfortiment dels extrems de l’espectre polític, especialment de la ultradreta. Quan al gener es va trencar el tallafoc a la ultradreta –la versió alemanya del «cordó sanitari»– en una votació al Bundestag d’un projecte de llei que enduria les condicions als immigrants –s’atorgaven més poders a la policia federal per poder deportar immigrants i es posaven noves traves a la reunificació familiar–, la decisió va provocar una onada de perplexitat, primer, i rebuig, després, incloent-hi multitudinàries manifestacions de protesta a Berlín i les declaracions de Merkel en contra de la decisió de Merz d’acceptar els vots d’AfD, que va celebrar-la com un èxit propi. La pregunta que alguns aleshores es formularen és per què Merz havia decidit, contra tot consell raonable, fer aquest pas abans i no després de les eleccions, un cop assegurada la seva victòria. El motiu, possiblement, sigui doble: intentar captar una part del vot a AfD, per una banda, i deixar la porta oberta a una futura coalició amb ells, o, almenys, a fer-los servir com un instrument de pressió contra els socialdemòcrates o verds durant la propera legislatura, per l’altra. Els precedents a altres països europeus on els conservadors han optat per aquesta tàctica no conviden a l’optimisme. Com ha afirmat Nathalie Tocci, del think tank italià Istituto Affari Internazionali, «quan els partits moderats descarten la cooperació amb la dreta radical, els ciutadans saben que escollir a l’extrema dreta és malbaratar el seu vot, però quan piquen l’ullet a la ultradreta, aquest desincentiu s’evapora, i els votants tendeixen a preferir l’original a la còpia.»
Alemanya al 2030
Si la convocatòria d’unes eleccions anticipades obeeïx a la intenció de clarificar una situació política, aquest sembla que no és el cas d’aquests comicis. La modernització de la gran indústria alemanya ha estat una de les assignatures pendents si el país volia mantenir la seva competitivitat a escala internacional. Aquesta tasca, que ara la majoria de partits alemanys diuen voler entomar –la CDU parla fins i tot d’una «Agenda 2030»–, l’hauran d’emprendre en un context internacional molt més advers.
El «model alemany» basava el seu creixement en l’exportació de manufactures, per una banda, i en l’estancament salarial dels seus propis treballadors i la falta d’inversions suficients en infraestructures i serveis, per l’altra. L’analist polític Wolfgang Münchau ha argumentat a EuroIntelligence que el sistema econòmic alemany «és massa depenent de la indústria manufacturera» i que «el seu sistema polític mai va saber fer res de millor que alimentar-lo». Mentre aquest model funcionava bé –en bona mesura, a costa dels seus veïns–, Alemanya era una «illa de felicitat» al bell mig d’una Europa en crisi de deute. La solució als problemes pendents del país –des d’una major agilitat de la pesada burocràcia local fins a la digitalització, passant per un major suport públic a la recerca i la innovació, la captació de talent internacional o fer que el seu sector serveis fos socialment més just– s’anaven postergant. Els celebrats (ara ja no tant) anys d’Angela Merkel van ser, en bona mesura, això mateix, fins que en els seus darrers moments va començar a donar mostres d’esgotament ja abans de la pandèmia pels canvis en la política econòmica i exterior dels Estats i per l’ascens de la Xina a primera potència econòmica, i es va accelerar clarament el 2022 amb la invasió russa a Ucraïna.
La destrucció del gasoducte Nord Stream i les sancions a l’energia russa han demostrat ser, com era de preveure, un bumerang per a l’economia alemanya en el curt termini. El gas natural rus ha estat substituït paulatinament pel gas natural liquat (GNL) procedent dels EUA: fins a un 91% del GNL importat per les terminals regasificadores alemanyes procedia dels EUA el 2025 (un 84% el 2023). Fins que Alemanya aconsegueixi diversificar les importacions d’energia, pot afirmar-se que el país ha substituït una relació de dependència per una altra, no necessàriament millor. Paradoxalment, la importació de GNL estatunidenc, que s’extreu mediant la tècnica de fracturació hidràulica (fracking), d’importants conseqüències mediambientals i que s’ha de transportar per via marítima amb una considerable petjada ecològica, ha tingut el vistiplau d’un govern format, entre d’altres, per una formació que es reclama ecologista.
L’increment dels preus de l’energia ha tingut un impacte directe en les principals indústries del país, totes les quals requereixen d’un gran consum energètic: la de la construcció de maquinària, la química i la de l’automòbil. Aquesta darrera, a més, arriba tard a la substitució del parc automobilístic pels vehicles elèctrics, un mercat liderat per la Xina. Com a conseqüència de tot plegat, Alemania ha perdut competitivitat a nivell internacional, s’han anunciat acomiadaments massius, relocalitzacions i tancaments de fàbriques –l’únic sector que ha experimentat un clar creixement econòmic és l’armamentístic: Alemanya ha anat trencant consecutivament en els darrers anys el seu propi rècord d’exportació d’armes–, i la pròpia imatge internacional d’Alemanya, l’etiqueta «Made in Germany», s’ha vist perjudicada.
De retruc, la posició internacional d’Alemanya i a la UE ha quedat afectada. En efecte, una Alemanya afeblida i una França amb problemes polítics i socials no menys seriosos fan que el tradicional eix franco-alemany que portava les regnes a la UE perdi força sense una alternativa capaç de substituir-lo, però amb els governs dels països d’Europa oriental i els Bàltics exercint pressions per evitar una represa de les relacions diplomàtiques amb Moscou. El segon mandat de Donald Trump com a president dels EUA només fa que els problemes d’Alemanya siguin més urgents a la vista de la política estatunidenca d’imposició d’aranzels com a instrument de pressió econòmic i polític que pot desencadenar guerres comercials i limitacions d’envergadura en el comerç internacional. La futura administració alemanya no sembla, d’entrada, ben preparada per a tots aquests reptes. Sense saber encara els resultats exactes, però confiant en una pujada de suports que recullen totes les enquestes, la ultradreta representada per AfD ja està esperant el seu fracàs.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
