El col·lapse del sistema humanitari i la fi del poder tou
15/04/2025
Una de les primeres víctimes del desmantellament institucional generalitzat de la segona administració Trump ha estat l’agència d’ajuda humanitària i desenvolupament dels Estats Units (USAID). Com en totes les retallades que han vingut després, la decisió es va executar en pocs dies, tallant en sec centenars de milions de dòlars sense considerar-ne les conseqüències. Milions de persones que depenien, en una mesura o altra, de les agències de les Nacions Unides i les ONG amb fons de l’USAID han deixat de rebre assistència: des de programes de control d’epidèmies a l’Àfrica central fins a aliments per a la població atrapada per la guerra al Sudan, passant per les bestretes que rebien molts dels ucraïnesos desplaçats per l’avenç de les tropes russes.
Els efectes d’aquesta decisió són difícils d’exagerar, però, tot i la seva magnitud, formen part d’una tendència general. Els principals donants internacionals han anunciat retallades significatives en les seves contribucions d’ajuda humanitària: França, un 10 % el 2023 i el 2025; Alemanya, un 20 % el 2024; el Regne Unit, un 30 % el 2023 i encara al voltant d’un 50 % més l’any vinent. Amb tot, els recursos disponibles per al sector poden arribar a patir una disminució de gairebé dos terços en els propers dos anys. Una de les raons per les quals el tancament de l’USAID ha estat tan colpidor és perquè els Estats Units sufragaven al voltant del 40 % de la despesa humanitària mundial. Si a això hi afegim alguns països europeus, el Canadà i el Japó, en conjunt arriben a més del 80 % del total. Per tant, tot el sistema depèn en gran mesura d’uns pocs donants occidentals, mentre que els països del Golf, Turquia, la Xina i altres estats desenvolupats no hi contribueixen en la mesura de les seves possibilitats.
En total, però, cal mantenir la perspectiva. L’ajuda humanitària mai no ha superat un 0,16 % de la despesa pública mundial. Així i tot, hi ha qui argumenta que aquest col·lapse és positiu. Primer, perquè la dependència de potències occidentals és injusta en un sistema que es presumeix en benefici de tota la humanitat. Els Estats Units sostenien, per exemple, bona part del Programa Mundial d’Aliments, una de les principals agències de les Nacions Unides, i eren els principals contribuents a la majoria de grans organitzacions humanitàries, tant americanes com europees.
Segon, perquè l’ajuda humanitària crea dependències. Països com la República Democràtica del Congo, l’Afganistan o Somàlia tenen sistemes econòmics on la solidaritat internacional és un dels pocs sectors capaços d’atreure i retenir talent, i on l’estat ha passat a comptar estructuralment amb aquests ingressos en la planificació dels seus serveis bàsics. Quan els Estats Units han tallat la seva aportació, molts estats africans, fins i tot aquells que han comptat amb una certa estabilitat política durant dècades, no han estat capaços d’oferir cap alternativa. Ni les seves economies ni els seus sistemes fiscals estaven preparats. Aquesta també és una crítica raonable. Sadako Ogata, l’Alta Comissionada de les Nacions Unides per als Refugiats durant els anys noranta, va fer coneguda la frase: “no hi ha solucions humanitàries per a problemes humanitaris”.
Una tercera crítica al sistema humanitari finançat per Occident és que no ha aconseguit ser un condicionant polític prou important per fer virar països cap a la seva òrbita. Al Sahel central, per exemple, s’hi han establert en els darrers cinc anys règims amb obediències russes i influència xinesa després de dècades d’una despesa humanitària occidental que ha servit per sostenir serveis mínims per a una part de les seves poblacions. Al Iemen, els houtis, que controlen bona part del país i desestabilitzen el comerç mundial, continuen controlant un influx important de fons destinats a millorar les condicions de vida de la població que subjuguen, igual que passava a Síria o a Palestina.
Els tres arguments, però, són fal·libles. Hi ha alguns exemples de països que rebien ajuda humanitària i l’han deixat de necessitar, com ara l’Iraq, Kènia, Botswana, Corea del Sud, les Filipines o Malàisia. Però aquests exemples d’èxit no són tampoc mèrit del sistema humanitari. Que els països superin o no la necessitat d’ajuda no depèn del fet que en rebin, sinó del desenvolupament del seu sistema econòmic.
El sistema humanitari no ha tingut mai la pretensió de canviar les condicions polítiques i econòmiques que produïen les necessitats que intentava pal·liar. Això ha estat simplement fora del seu abast. Tant les ONG com les agències de les Nacions Unides han actuat sempre com a substitut de sistemes socials bàsics inexistents, i dins els marcs imposats pels governs locals, que sovint recelen de la seva presència. Les negociacions que les organitzacions humanitàries mantenen amb les autoritats locals no intenten fer-los canviar de forma de govern, perquè saben que no tenen cap possibilitat de reeixir i perquè tampoc és la seva funció. Es tracta, com a molt, que l’assistència pugui arribar a tots aquells grups exclosos i discriminats: les dones, les minories ètniques o aquells que viuen en el territori de grups armats fora dels límits del control de l’estat (uns 200 milions de persones al món). El sistema humanitari patrocinat per Occident no té prou poder per reconduir països cap als seus interessos. No només perquè no està dissenyat per fer això, sinó perquè, si ho hagués estat, tampoc no hauria disposat de les eines.
Tot i això, els humanitaris són, en molts països de l’Àfrica i l’Àsia, l’única presència de matriu occidental que hi actua. L’animositat amb què són tractats, els límits que se’ls imposen i la negociació constant que han de fer per continuar-hi operant són la prova que la seva presència constitueix una forma de projecció de poder tou. És a dir, una font d’influència social que molts règims veuen contrària als seus interessos, però que toleren d’una manera o altra perquè n’intenten extreure rendes o saben que els són necessaris. Encara que el sistema humanitari no tingui la intenció ni la capacitat de fer canvis estructurals, els seus constituents són portadors d’una intencionalitat política que respon a criteris i valors occidentals, i que els representa.
Pretendre que el col·lapse del sistema humanitari no tingui conseqüències en termes de projecció de poder és il·lús. Si bé ens ha semblat poc efectiu fins ara, no sabem encara com és un món on aquest poder tou no és d’obediència occidental. El poder tou, definit pel teòric Joseph Nye com la capacitat d’influència a través de l’atracció i la projecció cultural, sembla cosa del passat. Els Estats Units no només han tancat l’USAID, sinó també totes les altres agències que es dedicaven a promocionar la mirada americana al món, des de Radio Free Europe/Radio Liberty i altres canals de notícies internacionals fins al seu programa estrella d’enviar voluntaris internacionals de servei social, el Peace Corps.
Ara bé, les potències no occidentals, per part seva, no han renunciat a aquesta manera de projectar poder. Tant la Xina com els països del Golf, com Turquia i Rússia, conserven mecanismes potents. Uns, a través de la captura de les elits polítiques; els altres, a través de la influència religiosa i el control de lobbies. Cap ha tancat els seus canals de notícies internacionals, per exemple. Que no hagin participat del sistema humanitari és, en part, la prova que aquest sistema era una peça més d’un ordre mundial construït per Occident i on hi regnaven els seus principis. A Ucraïna, per exemple, les ONG i l’ONU només poden donar assistència a la banda oest del front, mentre Rússia hi denega l’accés completament. Les agències humanitàries de les Nacions Unides mantenen la narrativa que el poder tou d’Occident hi ha volgut projectar. Són dependents de les finances d’Occident, però també les dominen. Tenen gairebé exclusivament directius occidentals o de països en la seva òrbita. El sistema humanitari és, o era, l’única estructura de l’ordre mundial creat i dominat pels Estats Units i Europa amb presència material a molts països. El seu col·lapse no significa només més patiment per a molts, sinó també el final del poder tou occidental, que era gairebé l’única expressió de poder que li quedava.
Aquest article ha estat escrit per un col·laborador del CGI que per motius professionals ha sol·licitat mantenir el seu anonimat.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
