Protestes i eleccions a Sèrbia: cap a la fi de l’era Vučić?
16/07/2026
El passat 27 juny, el president de Sèrbia Aleksandar Vučić va comunicar la seva dimissió imminent i un avançament de les eleccions. No només de les presidencials, sinó també de les parlamentàries, previstes pel final de l’any que ve. Ho va fer durant un míting del Partit Progressista Serbi (SNS) en la vigília del Vidovdan, la celebració que commemora del mite fundacional de la nació sèrbia. Lluny de ser un senyal de renúncia, l’anunci s’emmarca en un una maniobra per a consolidar el seu poder, en resposta a la creixent pressió interna.
Des de fa un any i mig, Sèrbia està immersa en una crisi social, política i institucional sense precedents. L’esfondrament del sostre de l’estació de tren de Novi Sad el novembre de 2024 va desencadenar una onada de protestes ciutadanes contra la corrupció i el clientelisme del règim, exigint responsabilitats i demanant justícia. Després de mesos de protestes, el 15 de març de 2025 aquestes van culminar en la mobilització més gran de la història recent del país, amb centenars de milers de persones omplint els carrers de Belgrad per protestar contra el règim.
El moviment, liderat per estudiants, a través d’una xarxa d’assemblees a les facultats universitàries i sense un lideratge formalitzat, representa l’amenaça més seriosa fins ara al règim d’Aleksandar Vučić.
La consolidació d’un règim autocràtic.
El Partit Progressista Serbi va arribar al poder l’any 2012, amb una inesperada doble victòria a les eleccions parlamentàries i presidencials. Vučić ocupà el càrrec de vice-primer ministre fins al 2014, quan es va convertir en primer ministre. El 2017, va ser elegit president. Ràpidament, va prendre el control del partit i de les institucions del país, concentrant el poder en la seva figura.
El 2012, Sèrbia era considerada una democràcia liberal, amb uns estàndards similars als de la resta de països Europeus. L’erosió democràtica amb l’arribada de l’SNS al poder va ser immediata. En només quatre anys, Sèrbia va passar de democràcia liberal a ser considerada una autocràcia electoral o un règim híbrid, a cavall entre la democràcia i l’autocràcia.
Durant aquests anys, s’han succeït nombrosos moviments de protesta contra la deterioració democràtica i el autoritarisme creixent del règim. A finals del 2018, el moviment ‘1 de 5 milions’ va mobilitzar desenes de milers de persones contra la captura estatal, la corrupció i la violència política durant gairebé un any i mig —fins a l’inici de la pandèmia del coronavirus. La violència exercida i promoguda per part del règim va tornar a ser el detonant d’una nova onada de protestes antigovernamentals tres anys després. Sota l’eslògan ‘Sèrbia contra la violència’, ciutadans serbis van estar sortint al carrer cada divendres durant gairebé mig any, com a resposta a dos tirotejos el maig del 2023 que van acabar amb la vida de dinou persones.
El moviment actual, però, es diferencia dels anteriors pel que fa a l’abast, les característiques i les tàctiques.
Des d’un principi, els estudiants s’ha mantingut intencionadament al marge dels partits polítics, amb la intenció d’atraure el ventall social més ampli possible. Tot i que en un inici van rebutjar participar en la dinàmica de la política institucional, aquesta posició ha anat evolucionant a mesura que cada vegada més veus reclamen un avançament electoral i aposten per a concórrer a les eleccions en una llista unitària, independent dels partits polítics.
El país en una cruïlla
L’anunci de la dimissió Aleksandar Vučić pot semblar una concessió a les demandes dels estudiants. Lluny de ser un senyal de renúncia, però, es tracta d’un càlcul estratègic i un intent d’aferrar-se al poder.
No és la primera vegada en els últims mesos que el líder serbi anuncia la seva dimissió, sense arribar a fer-la efectiva. De fet, l’avançament electoral ha estat una estratègia recurrent per a obtenir avantatge polític. Des de 2000, només en dues ocasions les eleccions parlamentàries han tingut lloc segons el calendari electoral. La resta, han estat anticipades, interrompent el cicle institucional regular i situant el país en un mode de campanya electoral constant.
Les pròximes eleccions presidencials estan previstes a la primavera de l’any que ve. Aleksandar Vučić, però, no pot optar a un tercer mandat presidencial i sense la seva figura, les opcions de l’SNS es veuen minvades. El que sí que pot és tornar a ser primer ministre. Segons el calendari, les pròximes eleccions parlamentàries haurien de tenir lloc a finals del 2027. Convocar les parlamentàries just abans de les presidencials o fer coincidir les dues cites electorals permetria a l’SNS concorre-hi amb Vučić com a candidat a primer ministre —una intenció que el partit ja ha anunciat—. Aquest escenari ofereix millors perspectives per al partit, que podria capitalitzar en la figura del seu líder també per a les presidencials.
L’èxit d’aquesta tàctica depèn, en part, de l’estratègia que traci l’oposició. El 2020, després de més d’un any de protestes, l’oposició va optar per boicotejar les eleccions. El 2023, van concórrer en una coalició sota el nom ‘Sèrbia contra la violència’, l’eslògan de les protestes, que va recollir un quart del total dels vots. Lluny, però, del 48% que va aconseguir l’SNS. Cap dels dos camins van aconseguir fer fora al Partit Progressista Serbi del poder.
Actualment, l’abast del moviment opositor és major, el que fa intuir uns resultats més favorables. Després d’un any i mig de protestes, però, el repte és traduir un moviment basat en l’assemblearisme i la mobilització al carrer en un projecte polític per fer el salt a la política institucional.
Els estudiants fa mesos que es preparen per a una eventual convocatòria d’eleccions anticipades. La llista estudiantil estarà composta per candidats escollits des de les diferents facultats, que es presentarà amb un programa de mínims amb l’objectiu de guanyar les eleccions i iniciar un procés de restauració de l’estat de dret. Malgrat la negativa a fer públics els candidats per tal de protegir-los, un dels noms que ha circulat en els últims mesos és el del rector de la Universitat de Belgrad, Vladan Djokic.
Segons una enquesta duta a terme al setembre de l’any passat, un 44% dels ciutadans dona suport a la llista estudiantil, enfront al 32% que és fidel a Aleksandar Vučić, una caiguda notable en comparació al gairebé 50% de les eleccions de 2023.
En les darreres eleccions locals el 2025 i 2026, malgrat les irregularitats i la violència, el marge de la victòria de l’SNS va ser molt menor que en les ocasions precedents. Malgrat això, l’SNS encara té a favor seu el control polític sobre les institucions i els mitjans, una xarxa clientelar teixida al llarg dels anys i les eines per a la manipulació electoral.
A priori, l’estratègia del moviment estudiantil deixa fora els partits polítics, que haurien de renunciar a presentar-se per a concentrar el vot en una única candidatura. Aquesta estratègia és semblant a la que fa uns mesos va portar l’oposició hongaresa a batre Viktor Orbán a les urnes. En aquella ocasió, però, l’oposició va concentrar-se al voltant d’un partit ja establert, Tisza, i un líder ja conegut, Péter Magyar.
En les últimes setmanes i mesos, tanmateix, l’escalada de la retòrica nacionalista i l’ambigüitat del moviment pel que fa a les posicions en algunes qüestions com ara l’accés a la Unió Europea ha fet que algunes veus apostin perquè els partits de l’oposició ofereixin una alternativa explícitament proeuropea. Una opció que, amb tot, pot fraccionar el vot i fer perdre suports.
Primer fer fora Vučić. I després què?
Més enllà dels objectius comuns de fer fora el règim del Partit Progressista Serbi, eradicar la corrupció i restaurar l’estat de dret, el moviment estudiantil és un grup heterogeni en l’àmbit ideològic. Des d’un inici, els estudiants han evitat posicionar-se en qüestions crítiques, sobretot pel que fa a la política exterior.
Entre elles, el posicionament envers la Unió Europea. A diferència de casos similars recents com els de Geòrgia, durant les protestes a Sèrbia no s’han vist banderes europees. Això no ha sigut un fet casual, sinó part de l’estratègia. Per una banda, per esquivar l’acusació per part de ser “agents externs” per part del govern en un intent de deslegitimitzar el moviment, i per altra atraure al ventall social més ampli possible, des dels sectors liberals a l’extrema dreta nacionalista. Malgrat ser un país candidat, a Sèrbia el suport per l’adhesió a la UE no arriba al 50%.
Tot i la manca de posicionament explícit, els valors i les demandes dels estudiants —la lluita contra la corrupció, la restauració de l’estat de dret, l’establiment d’institucions democràtiques— coincideixen criteris d’entrada al club comunitari. A més, el trasllat de les reivindicacions a Brussel·les i Estrasburg són un indicador de cap a quin costat del continent tenen la vista posada els estudiants.
El moviment, però, no ha estat absent de polèmica. Des d’un inici, els estudiants han volgut apropiar-se dels símbols nacionalistes per tal de combatre l’estratègia de Vučić de presentar-se com l’únic representant de la identitat i defensor dels interessos de la nació sèrbia. Tanmateix, en els últims mesos, la crescuda de la retòrica nacionalista, sobretot pel que fa als discursos sobre Kosovo, han fet encendre les alarmes sobre la direcció ideològica del moviment.
Al maig, els estudiants van publicar un ‘Memoràndum sobre Kosovo i Metohija’ —la nomenclatura utilitzada pel nacionalisme serbi per referir-se a Kosovo. El manifest, plagat de la mateixa retòrica identitària emprada tradicionalment pel nacionalisme serbi, parla d’aquests territoris com a part inalienable de la República de Sèrbia, un component de la identitat nacional, el fonament per a la supervivència de l’estat serbi i la pau a la regió, i un fet que “no està subjecte a negociació”. Discursos similars es van repetir durant la celebració del Vidovdan, inclosa una crítica al govern per ser massa concessiu en la qüestió kosovar.
En l’àmbit domèstic, algunes veus consideren que abraçar aquests discursos és un pas imprescindible per mantenir uns suports socials amplis, incloent-hi el dels sectors nacionalistes més radicals, sense que això indiqui necessàriament un canvi de rumb del moviment. Altres adverteixen dels perills d’aquests discursos, considerant que la llista estudiantil ha de tenir un caràcter inequívocament proeuropeu, amb el procés d’adhesió a la Unió Europea com una prioritat absoluta.
La normalització de relacions amb Kosovo és una qüestió clau per poder avançar en el procés d’accés a la Unió Europea. Una dècada i mitja després de l’inici de les negociacions facilitades per la Unió Europea el 2011, el procés de diàleg entre Pristina i Belgrad es troba estancat. Fa tres anys, l’escalada de les tensions al nord de Kosovo van portar la Unió Europea a intentar revifar les converses, fet que va desembocar en els acords d’Ohrid el març del 2023.
Lluny de ser un punt de partida per a la millora de les relacions, les tensions van tornar a escalar al cap de poc. Al setembre, l’atac al Monestir de Banjska, al nord de Kosovo, que va acabar amb la vida d’un policia kosovar i tres membres del grup d’atacants serbi, va provocar un deteriorament de les relacions. Kosovo va respondre amb mesures perjudicials per a la comunitat sèrbia. Això va portar la Unió Europea a imposar mesures restrictives contra Kosovo, retirades al gener d’aquest any.
Malgrat les nombroses rondes de converses des de l’inici del procés, el repte pendent és la implementació dels acords. Segons una anàlisi recent, Sèrbia ha implementat només un 13,9% dels acords d’Ohrid, Kosovo un 27,8%.
La Unió Europea: clau per ancorar el règim
La manca d’un posicionament explícitament favorable a la Unió Europea és comprensible. Per una banda, per la intensa propaganda anti-europea propagada per part del govern a través dels mitjans. Per altra, per la desafecció dels sectors tradicionalment pro-Europeus envers la Unió Europea, a causa de a la tolerància amb la repressió i el deteriorament democràtic del govern serbi.
De fet, la Unió Europea té una part de responsabilitat en la consolidació del règim de l’SNS. En un inici, la fundació del Partit Progressista Serbi el 2008 va ser vista amb bons ulls, com a una alternativa més moderada i al Partit Radical Serbi de Vojislav Šešelj, criminal de guerra condemnat.
El 2013, el govern va firmar els acords de Brussel·les amb Kosovo, la primera fita del diàleg facilitat per a la Unió Europea, el que havia de ser un punt de partida cap a la normalització de relacions. El Partit Progressista Serbi es va presentar com un soci constructiu compromès amb la reconciliació i l’estabilitat de la regió, dues qüestions prioritàries per a la Unió des del final de les guerres de la desintegració de Iugoslàvia als anys noranta.
La perspectiva d’adhesió a la Unió Europea pretenia ser un motor per aconseguir-ho, a través de la transformació democràtica de la regió. Amb tot, després de l’entrada de 13 nous membres entre 2004 i 2013, entre els quals Eslovènia i Croàcia, l’ampliació deixa de ser una prioritat. La prioritat de la UE cap als Balcans va passar a assegurar-ne l’estabilitat, sovint al preu de fer els ulls grossos al deteriorament democràtic. Així, la UE acaba donant suport a règims que es presenten com a garants de l’estabilitat, mentre que en l’àmbit domèstic erosionen l’estat de dret —uns sistemes batejats com a estabilitocràcies.
Des de la seva arribada al poder, el president serbi ha cultivat una particular bona relació amb alguns dels líders europeus més influents dels últims anys, principalment de la família del Partit Popular Europeu, al qual està afiliat el Partit Progressista Serbi. Entre ells, l’excancellera alemanya Angela Merkel, o l’ex-primer ministre de Polònia i expresident del Consell Europeu Donald Tusk.
Durant anys, Aleksandar Vučić ha nedat entre dues aigües entre Moscou i Brussel·les, enfortint llaços amb el Kremlin sense renunciar a la perspectiva d’accedir a la Unió Europea i mantenint bones relacions amb els líders comunitaris. La guerra d’Ucraïna, però, ha sacsejat el taulell de joc, evidenciant el caràcter geopolític de la política d’ampliació de la UE i fent créixer la preocupació per la influència russa. En els últims mesos, la Unió Europea ha anat adoptant una actitud més crítica amb el deteriorament democràtic del règim de Belgrad. Una posició que, no obstant això, molts consideren insuficient.
Des de l’arribada al poder de l’SNS, Sèrbia s’ha vist immersa en una espiral de deteriorament democràtic i captura estatal. Després de quinze anys, el moviment de protesta estudiantil representa l’amenaça més seriosa fins ara al règim d’Aleksandar Vučić. Les pròximes eleccions seran un moment important per al futur del país. Per al líder serbi, seran una eina per intentar aferrar-se al poder; per a l’oposició, significaran una finestra d’oportunitat per transformar la mobilització als carrers en un canvi institucional i iniciar el procés de restauració de l’estat de dret al país balcànic.
Berta López Domènech és analista política especialitzada en els Balcans occidentals. Actualment treballa al think tank European Policy Centre (EPC), seguint la política d’ampliació de la Unió Europea, en particular cap als Balcans, i els successos polítics a la regió. És graduada en Relacions Internacionals i màster en Periodisme per la Universitat Ramon Llull (URL).
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del material no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’estatus legal de cap país, àrea o territori, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
