Alemanya després del ‘Zeitenwende’
Per Àngel Ferrero
05/06/2026
En el seu discurs del 24 de març, amb motiu del 75è aniversari de la restitució de l’Auswärtiges Amt (AA) –el Ministeri d’Afers Exteriors de la República Federal d’Alemanya–, el president del país, Frank-Walter Steinmeier, va referir-se als “desafiaments estratègics” als quals va haver d’enfrontar-se l’AA el 1951, “en cap cas menors”. De les “quatre constants” que, segons Steinmeier, van ocupar a la política exterior germano-occidental durant el període de guerra freda –en primer lloc, la partició d’Alemanya i la seva superació; en segon lloc, la integració a Occident; en tercer lloc, la integració europea; i, en quart lloc, la relació i el diàleg amb l’est del nostre continent–, només tres han estat assolides. La que queda pendent, la de la integració europea, és avui “encara més important”, segons afirmà Steinmeier, ja que les relacions tant amb Washington com amb Moscou experimenten “una ruptura sense precedents”. En el cas dels Estats Units, tot i que Occident segueix sent “un ideal normatiu valuós, actualment no existeix com a realitat política”.
Steinmeier no va embellir la situació d’Alemanya en aquest context: “El món que ens envolta sembla cada dia que passa una mica més perillós i més brutal. Com a mínim, més irracional.”, afirmà, “I, de la mateixa manera que l’ordre internacional que defensem es desintegra dia rere dia, sembla que nosaltres, Alemanya, ens veiem dia rere dia empesos cada cop més al marge dels esdeveniments mundials.” Davant d’això, “la política exterior alemanya es troba davant d’una reorientació fonamental: el món als nostres caps ha de ser cartografiat de nou.”
Canvi d’època
L’ús d’una construcció impersonal va servir a Steinmeier per esquivar diplomàticament la qüestió de la responsabilitat: qui ha de fer aquesta cartografia –i retre comptes davant la ciutadania– i com ha de fer-la. No és una qüestió menor, en tant que és indisputable que els darrers cinc anys han suposat un canvi de gran envergadura per a la política exterior alemanya i el país es troba en un punt d’inflexió que pot suposar un nou encaix en una nova Europa dintre d’un nou ordre mundial en transformació o, pel contrari, una pèrdua d’influència dintre d’una Europa més irrellevant dintre d’aquest mateix nou ordre mundial que, en qualsevol dels casos, no deixarà d’estar en transformació.
El model econòmic –un sistema basat fonamentalment en la producció manufacturera destinada a l’exportació de plusvàlues i l’estancament salarial– va permetre a Alemanya gaudir d’una posició dominant políticament i econòmica a la Unió Europea, com es va palesar durant la crisi de deute, en particular a Europa meridional. Com a conseqüència, les reformes que aquest model precisava perquè l’economia alemanya es modernitzés i es mantingués competitiva es van anar ajornant. La crisi de la Covid, que va sacsejar les cadenes de producció i distribució globals, va deixar les seves mancances al descobert, primer, i la fase calenta de la guerra d’Ucraïna, a partir de l’inici de la invasió russa a gran escala, el febrer del 2022, així com les seves conseqüències polítiques i econòmiques, va accelerar-ne el declivi, després, obligant a la política exterior alemanya a adaptar-se.
La paraula clau ha estat ‘Zeitenwende’ (‘canvi d’època’). La va fer servir l’aleshores canceller Olaf Scholz en un discurs al Bundestag el diumenge 27 de febrer del 2022, tres dies després de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna, que qualificà de “punt d’inflexió”, i en el qual també va anunciar un increment de la despesa militar amb un fons extraordinari, la decisió d’ajudar a Ucraïna enviant armament perquè pogués defensar-se i el compromís de superar el 2% del PIB destinat a defensa exigit per l’OTAN. Addicionalment, també es va comprometre en nom del govern a reduir la dependència energètica de Rússia i unir-se a les sancions internacionals contra Moscou.
Rússia: de l’entesa energètica a l’hostilitat pública
Les relacions amb Rússia sempre han ocupat un lloc especial en la política exterior alemanya per motius històrics i econòmics en els quals no cal entrar en detall, per coneguts. La guerra a Ucraïna i l’explosió del gasoducte Nord Stream 2 al setembre del 2022 –l’autoria de la qual està actualment subjecta a una investigació de la justícia alemanya– han enterrat de manera definitiva la relació pragmàtica que fins aleshores Berlín havia mantingut amb governs de diferents colors amb Rússia, considerada com un soci comercial clau en el subministrament d’energia –principalment gas natural– per al consum industrial i domèstic a Alemanya.
Els successius paquets de sancions a Rússia aprovats per la Unió Europea i la resposta asimètrica del Kremlin han provocat un buit significatiu en l’economia que tant el govern tripartit de Scholz amb verds i liberals com el govern de Gran Coalició de Friedrich Merz han tractat d’omplir amb gas natural liquat procedent principalment dels EUA i Qatar. Aquesta ha estat, però, una operació dissortada per la victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials dels EUA, primer, i la guerra a l’Iran, després, que han evidenciat que la dependència –o interdependència– del gas rus ha estat substituïda per una altra no menys inestable sense que el país hagi pogut disposar de temps per diversificar ni la seva cartera d’importacions ni les fonts de producció de l’energia, i fins i tot mantenir canals diplomàtics per a un eventual restabliment de la importació de gas natural rus si mai s’arriba a un alto el foc a Ucraïna.
La Xina: entre la desconfiança i la cooperació
Si el nostre és ‘el segle d’Àsia’, les relacions amb la Xina son, per tant, una qüestió de primer ordre en tota política exterior. Si amb Moscou ha tibat Berlín la corda, amb Beijing camina per una corda fluixa i busca l’equilibri entre mantenir una cooperació que és essencial en diversos àmbits –la Xina és el soci comercial més important d’Alemanya, amb un volum d’intercanvi de 251.800 milions d’euros– i no caure en la dependència estratègica. En cap sector és més clara aquesta ambivalència que en el de l’automoció, que depèn de la importació de components tecnològics per a la producció i, al mateix temps, ha perdut la competició amb la indústria xinesa per l’automòbil elèctric.
La decisió de la Unió Europea d’ajornar la prohibició del motor de combustió fins al 2035 per pressions del sector és la mostra més clara d’aquesta derrota comercial. El principal argument esgrimit per les grans companyies del sector i els mitjans de comunicació atribueix l’avantatge de les empreses xineses a les subvencions estatals. Aquest argument, no obstant, oblida que aquest mateix sector compta amb un considerable suport públic a Alemanya i relega a un segon pla els seus problemes específics, en particular, d’acord amb els experts, una planificació comercial que no ha destinat recursos suficients a la innovació tecnològica.
Aquesta competició comercial es trasllada al continent africà, on la Xina i Alemanya busquen intensificar les seves relacions bilaterals amb diversos estats per a l’exportació d’energia –no només combustibles fòssils, sinó també per a la producció de l’anomenat ‘hidrògen verd’– i l’obtenció de matèries primeres clau per a la producció industrial. La Xina produeix, per exemple, el 80% del tungstè mundial, una matèria primera que, a diferència d’altres metalls, no es pot reciclar i és necessari per nombrosos procesos industrials que es realitzen a Alemanya.
L’autonomia estratègica com a meta?
Si la guerra a Ucraïna va ser el detonant de la política de rearmament, el segon mandat de Trump –amb les seves reiterades pressions públiques per augmentar la despesa militar i amenaces d’abandonar l’OTAN i el suport econòmic i militar a Ucraïna (la qual cosa obligaria a la Unió Europea a assumir el cost de totes dues en solitari), i fins i tot annexionar-se el territori autònom de Groenlàndia per la força– n’ha estat el catalitzador. En el moment d’escriure aquestes línies, el darrer incident ha estat l’anunci de la retirada de 5.000 dels soldats dels EUA estacionats en territori alemany, una mesura a la qual Berlín ha restat importància. Tanmateix, una política de rearmament així en un context polític i econòmic com l’actual només pot portar-se a terme amb retallades d’altres capítols pressupostaris, la qual cosa comporta una major inestabilitat política interna, ja que el partit ultradretà Alternativa per Alemanya (AfD) capitalitza a hores d’ara el descontentament i és ja la primera força política a les enquestes d’intenció de vot amb més de cinc punts de diferència respecte a la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) de Merz. Al març, el Bundestag aprovà excloure la despesa militar –el pressupost militar declarat per al 2026 és de 108.000 milions d’euros, major que la suma dels del Regne Unit i França, o un de cada sis euros del pressupost federal– del topall d’endeutament que tenen altres partides pressupostàries i altres mesures relacionades, com la reintroducció del servei militar obligatori, son igualment impopulars, i, encara que la CDU se’n ressenteix, ho fa més el seu soci de coalició, el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) –que ja carrega amb el llast de l’erosió de la seva base electoral tradicional pels seus compromisos polítics i la situació econòmica interna del país–, complicant la futura governabilitat del país.
Altrament, la base industrial alemanya podria demostrar-se com a poc capaç d’entomar aquest repte pels motius abans adduïts per al sector de l’automoció (escassa flexibilitat per a l’adaptació i manca d’innovació): els productes estrella de la indústria de defensa alemanya són, a banda de les armes lleugeres, els tancs, la importància al camp de batalla dels quals ha minvat a les guerres d’Ucraïna i l’Iran pel llançament de míssils i l’ús de drons. Com ha escrit recentment un periodista estatunidenc a propòsit de «l’anglogaullisme», és impossible emprendre la tasca d’emancipar-se dels EUA i modernitzar unes forces armades sense una base industrial ferma, només amb un increment de la despesa militar. Si Alemanya vol ser també més resilient, ha de diversificar, doncs, no només la seva cartera d’importacions energètiques, sinó també les seves cadenes de subministrament, per reduir així el risc en un context internacional cada cop més imprevisible, i enfortir simultàniament l’economia domèstica.
És, en efecte, molt difícil assolir l’autonomia estratègica –si hom la considera com un objectiu desitjable i no com un lema merament conjuntural– si no hi ha un esforç més gran de coordinació a nivell europeu en la producció conjunta de subministraments militars, que actualment xoca amb els interessos nacionals més estrets de cada indústria militar estatal, condicionada, al seu torn, pels interessos geoestratègics de cada estat membre, que com és notori no sempre coincideixen. En aquest punt fins i tot pesa un factor ideològic: una part gens menyspreable de la classe política alemanya s’ha format intel·lectualment en institucions transatlàntiques, o impregnades d’aquesta ideologia, i no se’n desprendrà fàcilment, si és que mai ho acaba fent. Per molt que cada vegada més veus considerin l’autonomia estratègica com una necessitat, la temptació d’esperar a que el Partit Republicà perdi el poder als EUA en el proper cicle electoral i es produeixi una tornada al status quo ante encara hi és, i actua com una força inercial en un món canviant i que no tornarà a ser ja el mateix. En absència d’una mancomunitat de defensa, es repetiran els mateixos errors que es van cometre amb la crisi del deute deu anys enrere, i, en comptes de resoldre una crisi, es crearan les condicions per a la propera. Ara mateix tots els equilibris estan en joc.
Àngel Ferrero és periodista i traductor català especialitzat en política alemanya. És llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del material no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, àrea o territori, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
