La guerra contra l’Iran i el càlcul estratègic de Turquia
Per Daniel Roldán
07/05/2026
La nit del 28 de febrer de 2026, els Estats Units i Israel van llançar una onada massiva de míssils contra l’Iran que en va degradar severament les capacitats militars convencionals i va acabar amb la vida del líder suprem Ali Khamenei i de diversos membres del lideratge militar de la República Islàmica. Amb aquest atac, la guerra que molts actors regionals havien mirat d’evitar, entre els quals Turquia, va deixar de ser una amenaça latent per convertir-se en una realitat.
Per a Ankara, el cop va ser doble. D’una banda, Turquia havia dedicat importants esforços diplomàtics a evitar l’esclat del conflicte. De l’altra, es trobava de sobte al bell mig d’una tempesta que no havia provocat, però que podia imposar-li costos elevats. En aquest article analitzarem la posició turca davant d’aquesta guerra i, a partir d’aquest marc, examinarem també els riscos i les oportunitats que el conflicte planteja pels interessos d’Ankara.
La posició de Turquia abans de la guerra i el factor Israel
La relació de Turquia amb l’Iran és, en termes estructurals, la d’una potència regional que coexisteix amb el seu veí dins d’un equilibri de poder tan estable com tens. Quan l’Imperi Otomà i l’Imperi Persa van esdevenir veïns al segle XVI, ben aviat van entrar en conflicte pel control del que avui és l’est de Turquia i l’oest de l’Iran. Després d’una sèrie de guerres que van degradar els recursos econòmics i humans d’ambdues parts, els dos imperis van acabar assumint, a mitjan segle XVII, la conveniència de preservar una cert equilibri de poder i d’evitar conflictes majors sempre que fos possible. Amb prou èxit, els dos estats, ara en la forma seva forma contemporània (la República de Turquia i la República Islàmica de l’Iran), han aconseguit esquivar guerres directes de gran abast durant prop de tres segles.
És en el marc d’aquesta lògica històrica, aplicada al context actual, que cal interpretar la postura turca davant la possibilitat que esclatés la guerra. D’una banda, Ankara no volia un Iran nuclear. En aquest sentit, el ministre d’Afers Exteriors, Hakan Fidan, havia advertit públicament que Turquia podria veure’s arrossegada a una cursa d’armament nuclear si l’Iran aconseguia l’arma atòmica, atès que aquest factor reconfiguraria radicalment la seguretat regional i crearia una pressió difícilment sostenible sobre els països veïns. En la mateixa línia, Fidan va assenyalar que, si l’Iran obtenia una arma nuclear, els altres actors regionals no podrien romandre indiferents i que una reacció en cadena arreu de l’Orient Mitjà, impulsada per la lògica de la dissuasió, seria difícilment evitable.
Ara bé, Turquia distingia amb precisió entre un Iran desnuclearitzat i debilitat, i un Iran en situació de col·lapse. El primer escenari podia ser assumible i, fins i tot, favorable als interessos d’Ankara. El segon, en canvi, era percebut com una amenaça directa per a la seva seguretat nacional. Cal tenir en compte que l’Iran és una via de trànsit terrestre de Turquia cap als mercats de l’Àsia Central, amb un comerç bilateral de 5.700 milions de dòlars i projectes estratègics com el ferrocarril Marand-Cheshmeh Soraya, valorat en 1.600 milions de dòlars. A més, l’Iran subministra aproximadament una desena part del consum de gas natural turc. En conseqüència, un col·lapse de la República Islàmica podria tallar aquestes artèries econòmiques i, alhora, projectar cap a Turquia fluxos de refugiats difícils d’absorbir per a un país que ja acull milions de desplaçats sirians.
A aquests factors s’hi afegia l’amenaça kurda. La perspectiva que una guerra prolongada forcés els Estats Units a buscar socis locals capaços d’executar operacions terrestres dins l’Iran, i que determinats grups kurds tornessin a presentar-se com l’opció més viable, constituïa un risc significatiu per a Ankara. Turquia veu qualsevol entitat autònoma kurda al llarg de les seves fronteres com una amenaça existencial, especialment si aquesta entitat pot actuar com a precedent polític, plataforma militar o punt de connexió amb altres moviments kurds de la regió.
Amb tot, l’element que explica de manera més profunda la reticència turca envers la guerra és la preocupació per l’enfortiment d’Israel com a potència regional hegemònica. En el moment en què va esclatar el conflicte, les relacions turco-israelianes ja s’havien deteriorat fins al punt d’evolucionar cap a una rivalitat estratègica estructural. En aquest context, l’Iran havia estat funcional dins dels càlculs d’equilibri de poder regional de Turquia, en la mesura que constituïa un contrapès a la influència israeliana. Per aquest motiu, el principal risc del conflicte, des de la perspectiva d’Ankara, era que la guerra no només afeblís l’Iran, sinó que consagrés una primacia regional d’Israel difícilment contestable — especialment si es produís un canvi de règim a Teheran o un col·lapse del país.
Aquest temor s’explica també pel deteriorament progressiu de les relacions amb Israel durant els darrers anys. La guerra de Gaza va marcar un punt d’inflexió decisiu, però no n’és l’única causa. També hi han contribuït la projecció creixent d’Israel arreu de la regió i la seva col·lisió cada vegada més directa amb els interessos turcs. En són exemples els bombardejos israelians sobre Síria, que Turquia considera un estat aliat des de la caiguda del règim de Baixar al-Assad, o, de manera especialment significativa, l’atac israelià contra la delegació de Hamas a Qatar el setembre de 2025, un país que constitueix l’aliat regional més proper d’Ankara.
Per tots aquesta motius, Ankara va sumar-se decididament als moviments diplomàtics orientats a evitar el conflicte, treballant conjuntament amb l’Aràbia Saudita i altres potències regionals del Consell de Cooperació del Golf per cercar una sortida negociada. Quan aquests moviments van fracassar, Turquia va adoptar la posició que considerava menys costosa davant d’una situació que no podia controlar: quedar-ne fora, mantenir oberts els canals de comunicació amb totes les parts implicades, i esperar.
Quan comença la guerra: pragmatisme per davant de tot
Un cop iniciades les operacions militars, el president Erdoğan va qualificar els atacs americans i israelians contra l’Iran com una flagrant violació del dret internacional i va traslladar personalment el seu condol a la República Islàmica arran de la mort de Khamenei. Paral·lelament, però, Ankara va criticar obertament els atacs de represàlia iranians contra els estats del Golf, i el ministre Fidan va titllar aquella decisió d’“increïblement errònia”. Amb aquesta doble reacció, Turquia deixava clar que rebutjava la guerra, però també que no estava disposada a avalar una escalada iraniana que pogués desestabilitzar encara més el conjunt de la regió.
Aquesta equidistància va ser posada a prova el 4 de març de 2026, quan els sistemes de defensa aèria i antimíssils de l’OTAN van interceptar un míssil balístic iranià que es dirigia cap a Turquia, presumptament contra la base d’Incirlik, després d’haver travessat l’espai aeri de l’Iraq i Síria. Cinc dies després, un segon míssil va ser abatut sobre Gaziantep, una ciutat turca de prop de dos milions d’habitants, i Ankara va reiterar que respondria de manera decisiva a qualsevol amenaça contra el seu territori. Així, malgrat haver intentat evitar la guerra i mantenir una posició formalment neutral, Turquia s’havia convertit en blanc de represàlies iranianes, fossin mal dirigides o deliberades.
D’altra banda, Ankara condemnava retòricament els atacs israelians contra els grups proiranians al Líban i l’Iraq, però no necessàriament se’n mostrava alarmada des del punt de vista estratègic. En la pràctica, la degradació de les capacitats d’aquests actors podia obrir oportunitats perquè Turquia incrementés la seva influència en aquests països en un futur proper. Tanmateix, Ankara ha traçat en tot moment una distinció clara entre els atacs contra agents iranians fora de l’Iran i els atacs directes dels Estats Units i Israel contra territori iranià, que considerava un llindar molt més perillós, susceptible de desencadenar una escalada incontrolable.
En aquest escenari, Turquia ha apostat per convertir la seva posició equidistant en un actiu estratègic, presentant-se com un actor capaç de facilitar canals de comunicació entre les parts. Amb aquest objectiu, el ministre Fidan ha mantingut contactes regulars, des de l’esclat de la guerra, amb els líders dels països del Golf Pèrsic, i ha insistit que la capacitat de Turquia de parlar amb tots els actors constitueix un actiu estratègic per prevenir una escalada regional i afavorir l’estabilitat a llarg termini. Cal precisar, però, que el paper exercit per Turquia no és el d’una mediació formal, a diferència del rol assumit pel Pakistan, sinó el d’una facilitació discreta de canals de comunicació en un context en què les converses directes entre els Estats Units i l’Iran continuen políticament encallades.
El factor Trump és clau en aquest àmbit. El president americà ja havia elogiat públicament Erdoğan durant la guerra de Gaza, afirmant que havia estat “fantàstic” i que hi havia ajudat molt perquè era una figura respectada. Així mateix, l’administració Trump ha arxivat el procediment judicial contra el banc turc Halkbank, acusat d’haver assistit l’Iran a esquivar sancions, tot invocant consideracions extraordinàries de seguretat nacional i política exterior. Aquest gest pot ser interpretat com un indici que Washington preveu necessitar Ankara per trobar una sortida política al conflicte o, com a mínim, per mantenir oberts determinats canals de comunicació amb Teheran.
Les ambicions de fons d’Ankara: entre el risc i l’oportunitat
Darrere l’aparent neutralitat turca s’hi amaga un càlcul d’interessos propi de la potència regional que és Turquia. Per començar, un Iran debilitat però no col·lapsat no és necessàriament un mal resultat per a Ankara, sempre que aquest afebliment no es tradueixi en un enfortiment proporcional d’Israel, en la mesura que l’erosió progressiva de la xarxa militar regional iraniana ha obert espais de poder que Turquia pot mirar d’ocupar per ampliar la seva influència sobre altres actors de la zona. Aquesta dinàmica ja s’ha fet visible a Síria, on la caiguda del règim de Baixar al-Assad, aliat tradicional de Teheran, ha facilitat l’emergència d’un escenari polític molt més favorable als interessos turcs. Per tant, més que una neutralitat estricta, allò que emergeix és una estratègia d’equilibri orientada a maximitzar les oportunitats geopolítiques derivades del reordenament regional.
Ara bé, aquest càlcul té un límit clar. Si l’Iran acabés esdevenint un estat fallit, Turquia podria haver de fer front a migracions massives, a una desestabilització severa de la seva frontera oriental i a possibles conflictes civils de base ètnica derivats del col·lapse de la República Islàmica. Per aquest motiu, convé insistir que l’escenari òptim per a Ankara no és un canvi de règim a Teheran, sinó un Iran afeblit però funcional, capaç de conservar el control efectiu del seu territori i d’evitar una crisi sistèmica que tingués efectes directes sobre la seguretat nacional turca.
En qualsevol cas, la dimensió potencialment més transformadora de la guerra per als interessos turcs és la que es projecta sobre els estats del Golf. Els atacs iranians contra aquests països no només han posat en dubte la capacitat dels Estats Units per garantir de manera efectiva la seva seguretat, sinó que també poden facilitar que Ankara aprofundeixi la seva cooperació estratègica amb l’Aràbia Saudita i amb la resta de monarquies del Golf després d’un llarg període en què les relacions van estar trencades. Cal tenir en compte que aquests estats no abandonaran la seva relació amb Washington, que continua essent el pilar central de la seva arquitectura de seguretat, però sí que és previsible que emprenguin una estratègia de diversificació d’aliances que ja s’havia anat consolidant en els darrers anys. En aquest escenari, Turquia apareix com un actor especialment ben situat per diversos motius: manté una base militar permanent a Qatar; ha signat amb els Emirats Àrabs Units un Acord de Partenariat Econòmic Integral que aspira a generar més de 40.000 milions de dòlars en comerç bilateral no petrolier; l’Aràbia Saudita i els Emirats es troben entre els principals clients de la indústria de defensa turca; i Ankara negocia un acord de lliure comerç amb el conjunt del Consell de Cooperació del Golf.
L’exemple més revelador d’aquesta tendència és el programa d’avió de combat KAAN. Abans de l’esclat de la guerra, Riad i Ankara ja es trobaven en una fase avançada de negociacions per articular una participació saudita en aquest programa, amb escenaris que anaven des de la compra d’una vintena d’aparells fins a l’adquisició de fins a cent unitats amb producció local. L’interès saudita pel KAAN s’explica, en bona part, per la frustració acumulada des del 2012 davant la impossibilitat d’accedir als F-35 americans, com a conseqüència del veto polític i estratègic que Israel ha projectat sobre la venda de les versions més avançades d’aquest aparell als estats àrabs amb l’objectiu de mantenir l’avantatge militar qualitatiu israelià a la regió. Una comanda saudita d’aquesta magnitud tindria una doble conseqüència. D’una banda, reduiria el cost unitari del programa i permetria convertir el KAAN en un competidor global seriós dins del mercat dels avions de combat de cinquena generació. De l’altra, oferiria als estats del Golf una via d’autonomia estratègica respecte dels proveïdors occidentals, els quals no sempre prioritzen els interessos de la regió per sobre dels seus propis condicionants polítics, diplomàtics o de seguretat.
El KAAN, tanmateix, només és la peça més visible d’una tendència més àmplia. La guerra també ha accelerat l’interès dels estats àrabs per altres segments de la indústria de defensa turca, especialment els drons, els sistemes antidron i les capes inferiors de defensa antiaèria. Els atacs iranians amb míssils i drons contra els estats del Golf han posat de manifest que sistemes cars i sofisticats com els Patriot o els THAAD americans no sempre són suficients per fer front a grans salves de projectils i drons de baix cost. És en aquest espai intermedi on Turquia pot oferir un valor afegit rellevant: sistemes més econòmics, terminis de lliurament més ràpids, més flexibilitat en les condicions de compra i, sobretot, una disposició més gran a transferir tecnologia o facilitar esquemes de coproducció. En aquest sentit, el desenvolupament del projecte Steel Dome —que integra sistemes de curt abast com el Korkut, capacitats de guerra electrònica, làsers, míssils Hisar i, més endavant, el sistema Siper amb capacitat antibalística— pot convertir Turquia en un proveïdor especialment atractiu per als estats que busquen reduir la seva dependència exclusiva dels Estats Units sense quedar desprotegits davant amenaces de baixa i mitjana intensitat
Per tant, la tendència més general és que els estats del Golf continuaran vinculats als Estats Units, però difícilment tornaran a confiar de manera exclusiva en el paraigua de seguretat americà, essent que la seva estratègia previsiblement passarà per superposar diferents capes de cooperació amb actors externs. Per a Ankara, consolidar-se com un d’aquests proveïdors alternatius de seguretat suposaria un salt qualitatiu en la seva projecció regional que li permetria esdevenir una peça estructural de la nova arquitectura de seguretat del Golf i de l’Orient Mitjà, amb implicacions polítiques, militars i industrials que anirien molt més enllà del valor immediat dels contractes. És en aquest context que cal situar també l’intent turc d’impulsar un marc de coordinació més estret no només amb l’Aràbia Saudita, sinó també amb Egipte i el Pakistan. Tal com s’ha evidenciat en diversos contactes diplomàtics recents, aquesta iniciativa respon a la voluntat d’articular un espai de cooperació regional capaç de gestionar reptes de seguretat amb una menor dependència dels marcs occidentals. Tanmateix, factors com les divergències estratègiques en relació amb l’Iran o l’asimetria de capacitats militars entre els estats implicats en dificulten una futura implementació.
Tots aquests guanys potencials topen, però, amb un límit evident, en la mesura que allò que Turquia pugui obtenir com a conseqüència d’un eventual afebliment de l’Iran i de la diversificació estratègica dels estats del Golf es podria veure neutralitzat si Israel consolida una posició hegemònica en l’ordre regional que emergeixi del conflicte. En el pensament estratègic turc, la possibilitat d’una confrontació futura amb Israel ja no és percebuda com una hipòtesi remota. Al contrari, Ankara pren cada cop més seriosament la retòrica hostil provinent de determinats sectors israelians i es prepara per a un escenari que, als ulls de molts responsables polítics turcs, ja no resultaria impensable. En aquest sentit, el principal problema per a Turquia no és només l’afebliment o la supervivència de l’Iran, sinó la possibilitat que una derrota total del règim de la República Islàmica acabi obrint la porta a un ordre regional excessivament favorable a Israel.
Aquest és, probablement, el punt central del càlcul turc. Ankara pot acceptar un Iran afeblit, sempre que aquest afebliment no desemboqui en una hegemonia israeliana incontestable. De la mateixa manera, Turquia pot beneficiar-se de la descomposició parcial de la xarxa regional de la República Islàmica, sempre que aquesta no generi un buit que sigui ocupat de manera exclusiva per Israel, i pot aprofitar la inseguretat dels estats del Golf per aprofundir-hi la seva presència, sempre que aquesta nova posició no l’exposi a una confrontació directa amb l’estat hebreu en unes condicions desfavorables.
Per això, allò que Ankara necessita que els Estats Units gestionin és la confrontació amb l’Iran sense provocar un efecte de contagi que afecti directament la seguretat turca. A més, també necessita que Washington contingui Israel i eviti que la seva superioritat militar acabi situant Turquia com el següent gran rival a neutralitzar. Aquesta lògica explica també la importància que Ankara atribueix als senyals polítics provinents de Washington, com quan Trump va exigir públicament a Netanyahu que fos raonable en els seus desacords amb Turquia. Amb tot, la imprevisibilitat del president americà fa impossible garantir aquests objectius a llarg termini.
Conclusió
La guerra que Turquia va mirar d’evitar continua oberta, per bé que amb un alto al foc vigent. Tanmateix, fidel a una tradició de pragmatisme estratègic, Ankara ja treballa per convertir-se en un actor indispensable de la pau que s’està intentant negociar. Ho fa a través de la seva posició com a possible facilitador diplomàtic entre Washington i Teheran; ho fa mitjançant l’expansió de la seva indústria de defensa als estats del Golf; i ho fa projectant-se com una potència capaç de participar en la definició de la nova arquitectura de seguretat regional. La qüestió principal, per tant, no és només quina Turquia en sortirà, sinó també quin Israel consolidarà la guerra i si el nou equilibri regional permetrà la coexistència de dues potències que, cada cop de manera més explícita, competeixen pel mateix espai estratègic.
Daniel Roldán és l’editor en cap del CGI. Ell és especialista en la Unió Europea i l’Orient Mitjà
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
