Trump i Netanyahu: un alineament realment idíl·lic?
Per Daniel Roldán
08/02/2026
A Catalunya s’ha instal·lat la idea que Benjamin Netanyahu i Donald Trump formen una mena de parella política extremadament ben avinguda, sostinguda per una relació personal estreta i un suport mutu gairebé automàtic. Aquesta percepció, cal dir-ho, no apareix del no-res. En bona part, és el resultat del contrast amb etapes anteriors, sobretot amb administracions demòcrates, amb les quals Netanyahu ha mantingut relacions molt més tenses, sovint marcades per la desconfiança mútua i per desacords exposats en públic sense gaires filtres.
Ara bé, aquest relat és enganyós. No tant perquè sigui completament fals, sinó perquè és incomplet fins al punt que pot acabar distorsionant la realitat.
És cert que Trump i Netanyahu comparteixen elements ideològics importants com, per exemple, una profunda desconfiança vers el multilateralisme liberal que ha estructurat bona part de l’ordre internacional de les darreres dècades. A més, en tots dos casos, aquesta manera d’entendre el poder ha anat acompanyada d’una relació problemàtica amb els contrapoders interns. En aquest sentit, quan els tribunals, els mitjans de comunicació o els aparells administratius han actuat com a fre, tant Trump com Netanyahu no han dubtat a assenyalar-los com a obstacles polítics i menystenir la seva funció de les garanties democràtiques. La retòrica de confrontació amb les elits liberals i l’explotació constant de la por a l’enemic, extern o intern, completen un marc discursiu àmpliament compartit.
A això s’hi afegeix un element clau: Trump ha ofert a Netanyahu un suport polític i personal sense precedents. El reconeixement de Jerusalem com a capital d’Israel, el trasllat de l’ambaixada nord-americana a aquesta ciutat, el reconeixement de la sobirania israeliana sobre els Alts del Golan o el suport explícit a Netanyahu en el marc de les seves causes judicials, fins al punt de demanar-ne l’indult, són gestos que cap altre president dels Estats Units havia fet mai. No és estrany, doncs, que es pugui haver consolidat la imatge d’un alineament gairebé total.
Amb tot, quedar-se només amb aquesta dimensió, com fan sovint els mitjans de comunicació catalans, és confondre gestos amb estratègia. Més enllà de la sintonia personal i de les concessions simbòliques, la relació entre Israel i els Estats Units sota Trump ha estat molt menys harmoniosa del que sovint es vol creure. En política exterior, els interessos dels dos països no sempre han anat en la mateixa direcció, i quan divergeixen ho fan de manera profunda. De fet, en alguns dossiers clau, aquestes diferències no només han existit, sinó que han generat tensions reals i difícils de gestionar.
Aquestes friccions es fan especialment evidents en tres àmbits centrals que són analitzats en aquest article: la confrontació amb l’Iran, la relació amb Turquia i la gestió del conflicte Israel-Palestina. És en aquests terrenys on es fa evident que, malgrat les aparences, l’aliança entre Netanyahu i Trump ha estat molt menys plàcida del que sovint s’assumeix.
Iran: objectius estratègics divergents sota una retòrica comuna
La confrontació amb l’Iran és, probablement, el terreny on les diferències entre Benjamin Netanyahu i Donald Trump poden causar més sorpresa. En el discurs públic, tots dos han insistit a assenyalar Teheran com la principal amenaça a l’estabilitat de l’Orient Mitjà, i Trump va arribar a atacar les instal·lacions del programa nuclear iranià el juny del 2025 a petició de Netanyahu. Ara bé, aquesta coincidència és, en bona mesura, superficial. Quan es passa del relat als objectius concrets —i, sobretot, als riscos que implica perseguir-los— les diferències esdevenen evidents.
Per a Israel, a diferència dels Estats Units, l’Iran no és simplement un actor hostil dins d’un tauler regional complex, sinó que el règim de la República Islàmica és considerat com una amenaça existencial, en la mesura que un dels seus fonaments ideològics innegociables és la destrucció de l’estat hebreu. Aquesta percepció no neix amb Netanyahu ni li és exclusiva, però sota el seu lideratge ha adoptat una formulació especialment ambiciosa. El problema, des del punt de vista israelià, no és només el programa nuclear iranià en sí mateix, sinó el conjunt de capacitats militars, tecnològiques i regionals que Teheran ha anat acumulant al llarg dels anys. Davant del programa nuclear, la producció massiva de míssils balístics o el desenvolupament de la xarxa d’organitzacions paramilitars fidels a l’Iran per tota la regió, la contenció no és suficient. Per a Israel, en la mesura que percep que no hi ha marge de coexistència possible amb el règim de la República Islàmica, aquesta amenaça ha de ser eliminada de manera estructural. Idealment, obrint la porta a un canvi de règim; si això no és possible, infligint un dany tan profund que l’Iran trigui dècades a recuperar marge de maniobra.
Aquesta lògica explica tant les operacions encobertes com els assassinats selectius, els ciberatacs o la pressió constant sobre actius iranians a Síria o el Líban, especialment en relació a l’ofensiva contra Hesbol·là de setembre de 2024. D’altra banda, també ajuda a entendre la importància que Netanyahu va donar a la guerra dels dotze dies de juny de 2025, quan Israel va llançar diversos atacs aeris sobre múltiples instal·lacions crítiques dins del territori iranià, incloent centres de producció nuclear, infraestructures relacionades amb míssils balístics, comandaments militars i científics nuclears. Aquell episodi va ser viscut a Israel com una oportunitat llargament esperada per aconseguir implicar directament els Estats Units en un atac contra instal·lacions nuclears iranianes, objectiu que es va aconseguir amb la intervenció de bombarders estratègics B-2 nord-americans contra objectius essencials del programa nuclear iranià. Des del punt de vista israelià, l’objectiu no era només l’èxit de l’operació concreta, sinó també el precedent que s’establia amb la intervenció dels EUA.
La lectura posterior de l’episodi, però, va evidenciar una fractura clara. Trump va optar per presentar l’atac americà com un cop gairebé definitiu al programa nuclear de l’Iran, possiblement exagerant de manera deliberada l’abast dels danys causats. Aquest relat complia una funció política molt concreta: donar per tancat l’episodi, projectar força i evitar qualsevol expectativa d’escalada futura. Israel, en canvi, va transmetre un missatge molt diferent. Segons els serveis d’intel·ligència israelians, el dany havia estat real, però limitat, insuficient i, sobretot, reversible si no s’actuava de nou. En conseqüència, Netanyahu considerava que l’atac no havia de ser el final de res, sinó l’inici d’un nou cicle de pressió sostinguda.
Aquest desacord no és merament circumstancial, sinó estructural. El cert és que Trump ha mantingut sempre una actitud ambigua en la confrontació amb l’Iran. La retirada unilateral de l’acord nuclear (JCPOA) va ser una concessió clau a Israel i una victòria política personal per a Netanyahu, però, per a Trump, trencar l’acord no implicava necessàriament assumir els costos d’una escalada oberta. L’estratègia de Trump ha estat essencialment coercitiva: sancions asfixiants, pressió diplomàtica i episodis puntuals de força. Tanmateix, el president nord-americà no té la mateixa predisposició a travessar la línia d’una guerra oberta ni assumir com a objectiu explícit el canvi de règim, per bé que no arribi a descartar completament tal fita.
A aquesta lògica de contenció s’hi afegeix un element estructural sovint decisiu en el càlcul nord-americà i molt menys present en la lectura israeliana: la vulnerabilitat directa dels interessos militars i dels aliats dels Estats Units a la regió. Washington manté una xarxa extensa de bases i desplegaments militars a l’Iraq, el Golf Pèrsic i el mar Roig, instal·lacions que es troben altament exposades a atacs directes o indirectes de l’Iran i de les seves milícies aliades. A diferència d’Israel, que concentra el risc sobre el seu propi territori i disposa d’una major voluntat d’assumir costos en la confrontació amb l’Iran degut a l’amenaça existencial que suposa el règim de la República Islàmica, els Estats Units han d’incorporar al seu càlcul estratègic la seguretat de desenes de milers de soldats desplegats i la protecció d’infraestructures clau.
A més, aliats centrals de Washington a la regió, especialment els estats del Golf, comparteixen aquesta exposició. Un escenari d’escalada oberta amb l’Iran podria activar represàlies contra objectius nord-americans i contra règims aliats, desestabilitzant governs que els Estats Units consideren pilars de l’ordre regional, a més d’atacar infraestructures energètiques estratègiques o tancar una ruta comercial essencial com és la de l’estret d’Hormuz. Aquest factor reforça la reticència de l’administració de Donald Trump a avançar cap a una guerra oberta sense pensar-s’ho més d’una vegada. El cost no seria només militar, sinó també polític i estratègic, amb el risc d’una expansió del conflicte difícilment controlable.
En aquest sentit, la cautela de Washington no respon únicament a una voluntat d’evitar un nou “vesper” a l’Orient Mitjà, sinó també a una lectura asimètrica del risc. Allò que per a Israel pot aparèixer com una finestra d’oportunitat per debilitar decisivament l’Iran o acabar amb el règim de la República Islàmica, per als Estats Units es presenta com un escenari d’alta volatilitat, en què qualsevol error de càlcul podria convertir una estratègia coercitiva limitada en una confrontació regional de gran abast on Washington s’hi pot trobar atrapat. Aquesta diferència estructural ajuda a explicar per què, malgrat una coincidència en l’objectiu general de contenir l’Iran i la predisposició a realitzar-hi atacs, els límits i els objectius de l’ús de la força contra el règim de la República Islàmica han estat un dels principals punts de fricció entre Netanyahu i Trump.
Des del punt de vista de Netanyahu, aquesta prudència permet a l’Iran guanyar temps, adaptar-se i sobreviure a cada nou cicle de pressió. Des de la perspectiva de Trump, en canvi, Netanyahu tendeix a empènyer cap a una escalada que, tard o d’hora, acabaria sent assumida pels Estats Units. És en aquesta tensió, més que no pas en els discursos compartits, on s’explica el veritable desacord entre tots dos líders.
Això, tanmateix, no implica en cap cas que Trump descarti un nou atac contra l’Iran. Ben al contrari, hi està ben obert i és un escenari perfectament plausible. De fet, mentre s’està redactant aquest article, Trump ha ordenat un desplegament de força militar a la regió per tal de preparar-se per a aquest escenari en cas que el règim de la República Islàmica no s’avingui a complir amb les seves condicions. La diferència entre Trump i Netanyahu respecte d’aquesta qüestió no rau tant en el si atacar, sinó en el quan, el com i, sobretot, per a què.
Trump ha deixat clar que està disposat a utilitzar la força de manera puntual i contundent si percep una amenaça directa contra interessos nord-americans, contra les seves forces desplegades o contra aliats clau de Washington. El que Trump intenta, però, és evitar, en la mesura del possible, que aquesta acció es converteixi en l’inici d’una dinàmica d’escalada sostinguda o en una guerra amb objectius il·limitats, com el canvi de règim a Teheran defensat per Netanyahu —que exigiria una implicació americana prolongada indesitjada pel president americà. En aquest sentit, l’ús de la força s’inscriu en una lògica instrumental i dissuasiva, orientada a restablir línies vermelles i no necessàriament a reconfigurar l’ordre regional com un objectiu principal.
D’altra banda, si l’amenaça amb l’ús de la força resultés suficient per aconseguir que el règim de la República Islàmica acceptés condicions que satisfacin mínimament l’interès nacional americà —com podria ser, per exemple, posar fi al programa nuclear-, Trump podria arribar a donar-se per satisfet i no dur a terme cap atac. En canvi, Netanyahu no ho podria acceptar, atès que, fins i tot en absència d’un programa nuclear, l’actual règim iranià continuaria representant una amenaça existencial per a l’Estat jueu. Aquesta percepció es fonamenta en diversos factors que no incideixen en la seguretat dels Estats Units amb la mateixa intensitat que en la d’Israel, com ara el programa de míssils balístics iranià —amb un potencial destructiu considerable sobre el territori israelià—, la xarxa de milícies proiranianes desplegades a la regió i la mateixa naturalesa del règim de la República Islàmica, la mera existència del qual és percebuda per Israel com una amenaça existencial.
Aquesta diferència en la concepció de com i per a què fer ús del del recurs a la força militar és, en darrer terme, el que separa profundament l’estratègia de Trump de la de Netanyahu. És per aquest motiu que Netanyahu observa amb inquietud la possibilitat que les negociacions que els enviats de Trump estan duent a terme a Oman no tinguin en compte tots i cadascun dels aspectes que Israel considera essencials per a la seva seguretat, i tem que el president nord-americà opti per assolir un acord que es limiti fonamentalment a frenar el programa nuclear iranià a canvi d’aturar una acció militar dels Estats Units contra el règim de la República Islàmica.
Turquia: d’un acostament fràgil a una rivalitat estructural
La relació amb Turquia és un altre dels àmbits on les diferències entre Benjamin Netanyahu i Donald Trump es fan especialment visibles. Abans de l’esclat de la guerra de Gaza, Israel i Turquia havien iniciat l’any 2022 un procés de normalització discret però significatiu, després d’anys de tensió oberta i d’intercanvis de retrets constants. L’acostament no constituia un gir ideològic ni estratègic profund, sinó més aviat un moviment clarament pragmàtic per part d’ambdues capitals.
Aquest apropament, per tant, no responia tant a una superació de les diferències de fons, especialment en relació amb el conflicte palestí, com a un càlcul geopolític fred per part d’Ankara. Malgrat una retòrica persistentment crítica amb Israel, el govern de Recep Tayyip Erdoğan era plenament conscient dels costos que comportava una ruptura sostinguda amb l’estat jueu. Turquia arrossegava dificultats econòmiques estructurals que no es poden desvincular del seu aïllament regional a l’Orient Mitjà, en bona mesura conseqüència del suport explícit d’Ankara a les Primaveres Àrabs, que va erosionar les seves relacions amb diversos estats de la regió.
A aquest factor s’hi afegia un segon element clau: l’aïllament creixent de Turquia a la Mediterrània oriental, fruit de la consolidació d’un eix de cooperació energètica i estratègica entre Grècia, Xipre, Israel i Egipte. Aquesta aliança va deixar Ankara al marge dels principals projectes d’explotació i exportació de gas, limitant severament la seva capacitat d’influència i de captació de rendes energètiques en un moment de forta pressió econòmica interna. En aquest context, la cooperació amb Israel obria una finestra d’oportunitat clara, ja que la ruta més viable perquè el gas israelià arribi a Europa passa, en bona part, pel territori turc.
D’altra banda, mantenir els lligams diplomàtics amb Israel no només tenia un valor econòmic, sinó també un retorn polític directe en la relació amb els Estats Units. Ankara aspirava a traduir aquest acostament en beneficis concrets: la venda de caces F-16, la possible reincorporació al programa F-35 i, en general, l’aixecament del règim de sancions imposat el 2019 arran de la compra dels sistemes antiaeris S-400 russos. Així, la normalització amb Israel funcionava també com a instrument per reduir l’aïllament estratègic de Turquia i reobrir canals amb Washington, més que no pas com un canvi substantiu en les seves posicions ideològiques o discursives.
Aquest equilibri, però, era extremadament fràgil. El procés depenia en gran mesura d’una certa contenció en el dossier palestí, un àmbit on el govern turc, de caràcter islamista, té línies vermelles molt clares i on l’opinió pública turca juga un paper determinant. A aquest efecte, la guerra de Gaza, inciada l’octubre de 2023, va dinamitar aquesta dinàmica gairebé de manera automàtica. En qüestió de dies, la normalització va quedar enterrada sota una retòrica de confrontació oberta, amb declaracions especialment dures d’Erdogan contra el govern israelià.
És en aquest context que les divergències de Benjamin Netanyahu amb Donald Trump es van fer més profundes, especialment pel que fa al canvi de règim a Síria i a la decisiva influència que hi exerceix Turquia. Des de la perspectiva de Trump, Turquia és un soci difícil però indispensable, tant per la seva ubicació geopolítica estratègicament rellevant —frontissa entre Orient Mitjà, Càucas, mar Negre i Mediterrània— com per la seva capacitat efectiva d’incidir sobre les dinàmiques regionals.
L’administració Trump ha mantingut, així, una relació ambivalent amb Turquia. D’una banda hi ha hagut tensions recurrents, però també ha existit una voluntat clara d’evitar una ruptura estratègica amb un aliat central de l’OTAN. Aquesta lectura pragmàtica ha portat Washington a prioritzar la utilitat geopolítica d’Ankara per damunt de les discrepàncies concretes, fet que s’ha traduït en una flexibilitat creixent respecte al paper turc a Síria, així com en una disposició a reforçar la cooperació militar amb Ankara. Aquesta aproximació, basada en el càlcul de poder i d’influència regional, ha estat percebuda amb recel per Israel, que veu en l’expansió del marge d’acció turc una amenaça en el seu entorn immediat.
En aquest sentit, el suport de Trump al nou règim d’Ahmed Al-Sharaa a Síria és un dels punts més delicats. Per a al president americà, al-Sharaa representa una opció funcional, en la mesura que hi percep un actor capaç d’imposar ordre, estabilitzar el país i permetre una retirada progressiva dels Estats Units sense un col·lapse immediat. Trump ha acceptat sense gaire resistència el seu projecte centralitzador, prioritzant l’estabilitat formal per damunt de l’equilibri intern.
Netanyahu i tot l’establishment de seguretat nacional israelià, en canvi, en desconfien profundament. Un projecte centralitzador a Síria, reforçat per Turquia i tolerat pels Estats Units, és percebut per Netanyahu com un escenari clarament advers. Històricament, Israel ha tingut interès a mantenir Síria fragmentada, amb un mosaic de poders locals i amb marge de maniobra per a les minories nacionals —drusos, kurds, alauites— amb algunes de les quals ha mantingut canals de comunicació. El projecte d’Al-Sharaa erosiona aquesta fragmentació i consolida un poder central fort, sense que Washington hi posi límits clars.
Aquest gir ha incrementat de manera notable la influència turca a Síria i ha trencat l’equilibri geopolític entre Israel i Turquia a la regió. Ankara en surt reforçada no només militarment, sinó també políticament i simbòlicament, en línia amb el projecte de lideratge neootomà de Turquia a l’Orient Mitjà que planteja Erdogan. En aquest nou escenari, Turquia té més incentius per adoptar una postura altament bel·ligerant amb Israel, especialment si això reforça la seva credibilitat com a actor central del món islàmic sunnita a la regió.
A tot això s’hi afegeix un dossier especialment sensible: la cooperació militar entre Washington i Ankara. La venda de caces F-16 modernitzats, així com els debats sobre una eventual reincorporació de Turquia al programa F-35, són observats amb enorme preocupació per Israel. No es tracta només d’una qüestió de capacitats militars, sinó d’equilibri regional. Reforçar de manera substancial l’aviació turca, en un context en què Ankara amplia la seva influència a Síria i endureix el seu discurs envers Israel, és percebut per Nentanyahu com una amenaça directa a la seguretat nacional israeliana.
Trump, però, ha abordat aquest dossier des d’una lògica clarament transaccional. Mantenir Turquia dins l’òrbita nord-americana, evitar que s’acosti més a Rússia i la Xina, i aprofitar la influència turca a la regió en benefici propi han pesat més que les preocupacions israelianes. Per a Netanyahu, la qüestió no és tècnica ni circumstancial: dotar Turquia de capacitats avançades altera els equilibris regionals de poder a llarg termini. En canvi, per a Trump, és un preu assumible dins d’un marc d’interessos més ampli.
Finalment, aquest desencaix s’agreuja amb el control israelià del Mont Hermon i dels territoris del Golan capturats per l’estat hebreu arran de la caiguda del règim d’al-Assad. Aquests territoris tenen un valor estratègic crític: des del Mont Hermon, Israel pot projectar control sobre bona part de la plana siriana i, per aquest motiu, qualsevol pressió per revisar aquest control amb Síria és percebuda per Netanyahu com una línia vermella absoluta. Trump, però, ha tendit a relativitzar aquestes preocupacions en nom de l’estabilitat general i de la reducció del compromís nord-americà a la regió.
Per a Netanyahu, Turquia és un actor revisionista amb ambicions regionals que suposen una amenaça per a l’estat jueu; per a Trump, és un soci difícil, però necessari. Aquest desencaix ha anat alimentant una desconfiança creixent a Israel envers la capacitat i la voluntat dels Estats Units de contenir Ankara. Una vegada més, la imatge d’una relació plàcida amaga una realitat molt més incòmoda: sota Trump i Netanyahu, Estats Units i Israel no només han mirat Turquia amb ulls diferents, sinó que han assumit riscos estratègics profundament divergents sobre el futur de Síria i de tota la regió.
El final de la guerra a Gaza: el desacord sobre els marcs de negociació
El conflicte entre Israel i els palestins és, probablement, l’àmbit on la relació entre Benjamin Netanyahu i Donald Trump presenta més contradiccions internes. A més, és també el terreny on la percepció d’una alineació absoluta entre els Estats Unit i Israel resulta més enganyosa. Tot i que Trump ha avalat moltes de les posicions israelianes més dures en l’àmbit simbòlic, la seva manera d’abordar la gestió política del conflicte a Gaza ha generat tensió oberta dins del govern israelià.
Un dels elements que millor il·lustra aquest desacord és la creació i el funcionament del denominat National Committee for the Administration of Gaza en el marc de la segona fase de l’acord d’alto el foc entre Israel i Hamàs d’octubre de 2025. Aquest òrgan, format per quinze tecnòcrates palestins i impulsat amb el suport actiu dels Estats Units, és un mecanisme destinat a supervisar la implementació de l’alto el foc, facilitar el flux d’ajuda humanitària, gestionar les fases successives de l’acord —que inclou la retirada d’Israel i el desarmament de Hamàs, amb el posterior desplegament d’una força d’estabilització multinacional— i administrar el territori de Gaza de manera transitòria. En la pràctica, aquest organisme esdevé una peça clau en la segona fase de l’alto el foc, ja que pot condicionar tant el ritme com el contingut de la transició cap a un escenari postconflicte.
Des de la perspectiva israeliana, però, la naturalesa d’aquest òrgan no és merament tècnica, sinó intrínsecament política. La participació en el seu funcionament no només permet influir en decisions operatives, sinó que confereix legitimitat com a actor central en la governança de Gaza. És en aquest punt on sorgeix el desacord amb l’administració Trump. En concret, Israel ha manifestat de manera reiterada la seva oposició al paper de suport de Turquia i Qatar en relació amb l’òrgan d’administració de Gaza, i especialment a la possibilitat que aquests estats puguin desplegar tropes en el marc d’una força multinacional d’estabilització. Des del punt de vista del primer ministre Netanyahu, ambdós països mantenen vincles estructurals amb Hamàs —ja sigui mitjançant suport polític, financer o logístic— i instrumentalitzen la causa palestina com a eina d’influència geopolítica regional.
Trump, però, ha ignorat aquestes objeccions gairebé de manera sistemàtica. Fidels a una lògica marcadament pragmàtica, els Estats Units han prioritzat la capacitat real d’aquests actors per influir sobre el terreny. Qatar controla fluxos financers essencials per al funcionament quotidià de Gaza i manté canals oberts amb la direcció de Hamàs; d’altra banda, Turquia exerceix una influència política i simbòlica significativa sobre àmplies capes del món sunnita. Des de la perspectiva nord-americana, excloure aquests actors d’una participació activa en l’òrgan d’administració transitòria de Gaza equivaldria a buidar-lo d’eficàcia operativa.
Aquest desacord s’ha fet encara més visible en el debat sobre la segona fase de l’acord d’alto el foc. Trump ha pressionat perquè aquesta fase avanci cap a una ampliació sostinguda del cessament d’hostilitats, una major institucionalització dels mecanismes de supervisió i un paper reforçat de l’administració multinacional en la governança de la postguerra. Netanyahu, en canvi, s’hi ha mostrat profundament reticent. Per al govern israelià, la segona fase no pot convertir-se en un procés que no asseguri el desarmament integral de Hamàs ni que limiti de manera estructural la capacitat d’Israel d’actuar militarment a Gaza si estima que la seva seguretat es veu amenaçada.
La discrepància, en aquest punt, no és només de tempos, sinó de concepció estratègica. Trump tendeix a entendre l’alto el foc com una eina per estabilitzar la situació, reduir costos immediats i mostrar resultats tangibles en relació a la seva capacitat per posar fi a la guerra. Netanyahu, en canvi, observa la segona fase de l’alto al foc com una batalla de fons sobre qui controla Gaza, qui parla en nom dels palestins i quins actors regionals surten reforçats del conflicte.
Aquesta diferència de mirada explica la incomoditat israeliana amb una arquitectura de mediació que, des del seu punt de vista, redistribueix l’equilibri de forces regional en benefici d’actors hostils. Per a Trump, l’òrgan d’administració transitòria de Gaza és una eina funcional; per a Netanyahu, és un precedent perillós que pot potenciar la influència d’actors hostils en la seva frontera immediata i té capacitat de condicionar la seva capacitat de resposta a les amenaces de seguretat provinents de Gaza. I és precisament en aquesta divergència, més que no pas en els gestos públics de suport mutu, on s’explica una part central de les tensions entre Trump i Netanyahu en el dossier palestí.
Conclusions
La relació entre Benjamin Netanyahu i Donald Trump ha estat sovint presentada com una de les més sòlides de la història recent entre Israel i els Estats Units: una aliança gairebé perfecta, sustentada per una afinitat ideològica aparent i per una entesa personal que semblava exempta de conflictes. Aquesta lectura, però, resulta insuficient. Més enllà dels gestos simbòlics i del suport explícit en qüestions altament visibles, la relació ha estat travessada per divergències estratègiques substancials que afecten els principals vectors de seguretat de l’Orient Mitjà.
El balanç que se’n desprèn no és ni molt menys el d’una relació trencada, però tampoc el d’una aliança plenament harmoniosa. Es tracta d’una associació funcional, marcada per una coincidència parcial d’interessos i per friccions recurrents quan entren en joc qüestions estructurals com la gestió del conflicte palestí, l’estratègia envers l’Iran o el paper de potències regionals com Turquia. En aquests àmbits, l’afinitat ideològica i la retòrica compartida no han estat suficients per neutralitzar desacords estratègics profunds.
Des d’una perspectiva catalana i europea, aquesta constatació és especialment significativa. Interpretar la relació entre Israel i els Estats Units exclusivament en clau de complicitat personal condueix a una lectura simplificada que desdibuixa les dinàmiques geopolítiques complexes. El cas Trump-Netanyahu posa de manifest que, fins i tot entre líders aparentment alineats, la política internacional continua regida per càlculs estratègics, asimetries de risc i interessos no sempre coincidents. És en aquestes zones de tensió —més que no pas en els gestos o en la retòrica— on cal comprendre, en darrera instància, la relació entre Trump i Netanyahu.
Daniel Roldán és l’editor en cap del CGI. Ell és especialista en la Unió Europea i l’Orient Mitjà
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
