Rearmament i reconfiguració de la defensa europea: oportunitats industrials per a Catalunya
Per Catalonia Global Institute
18/12/2025
RESUM EXECUTIU
Context i objectiu
L’informe analitza l’evolució recent de la política de defensa de la Unió Europea arran de la invasió russa d’Ucraïna i examina les potencials implicacions d’aquest nou escenari per a la indústria europea de defensa i, de manera específica, per a l’ecosistema industrial i tecnològic de Catalunya. L’objectiu central és identificar fins a quin punt el gir estratègic de la UE cap al rearmament, l’anomenada “autonomia estratègica” i el reforç de la Base Industrial i Tecnològica de Defensa Europea (EDTIB) podria genera oportunitats reals, i també limitacions, per l’economia catalana.
Marc estratègic i institucional
La guerra d’Ucraïna ha posat en evidència les mancances acumulades per dècades infrafinançament en el sector de defensa, i la dependència estructural dels països europeus respecte als Estats Units. Com a resposta, la UE ha impulsat l’estratègia Readiness 2030, orientada a reforçar capacitats militars clau, incrementar la producció industrial i reduir la dependència de proveïdors extracomunitaris. Aquest gir s’articula a través d’una combinació d’instruments financers excepcionals, reformes normatives i nous programes industrials que busquen agilitzar la contractació, fomentar la cooperació transfronterera i assegurar la seguretat de subministrament.
Troballes principals
Fragmentació i límits estructurals
El document identifica la fragmentació d’indústria europea de defensa com a problemàtic, amb un predomini de la contractació estatal i una cooperació limitada entre estats membres ––tot i que cal entendre que aquesta és una situació esperable perquè la defensa és una prerrogativa dels estats membres. Aquesta configuració dificulta l’assoliment d’economies d’escala, frena la innovació i manté una elevada dependència d’importacions, especialment dels Estats Units.
Nou context de finançament
Els instruments de finançament desplegats —com els préstecs SAFE, el Fons Europeu de Defensa (EDF), el futur Programa de la Indústria de Defensa Europea (EDIP), la revisió de la política de cohesió i el pròxim Marc Financer Pluriennal 2028-2034— obren un escenari de finançament sense precedents. L’accés efectiu a molts d’aquests recursos, com els de SAFE, depèn de les decisions dels estats membres, fet que en el cas espanyol tendeix a reforçar una gestió centralitzada i a prioritzar els grans contractistes tradicionals. Ara bé, altres fons, com els de l’EDIP i l’EDF, gestionats directament per la Comissió Europea, podrien oferir més oportunitats per als actors econòmics catalans.
Potencial i asimetries a Catalunya.
Catalunya no acull els principals campions estatals de defensa, però disposa d’un teixit rellevant de pimes, empreses tecnològiques i start-ups amb capacitats de doble ús aplicables a la defensa. Destaquen sectors com la ciberseguretat, la intel·ligència artificial, l’aeronàutica i l’espai, els drons, els materials avançats, la logística i la indústria auxiliar. Aquest potencial contrasta amb un pes modest del sector en el PIB català i amb el risc de concentració d’oportunitats al voltant de grans actors estatals.
Implicacions per a Catalunya
El nou marc europeu podria oferir una finestra d’oportunitat per a una major integració de les empreses catalanes en cadenes de valor europees de defensa, impulsar processos de reconversió industrial i reforçar sectors tecnològics estratègics. Tanmateix, aquestes oportunitats no són automàtiques. Requereixen una estratègia proactiva de posicionament, capacitat de participació en consorcis europeus, alineació amb les prioritats comunitàries i mecanismes propis de suport a la innovació, a la internacionalització i finançament privat. El debat sobre una possible integració de defensa europea, no és només ideològic, sinó també distributiu: qui aporta els recursos i qui n’acaba capturant els retorns. En un escenari d’integració industrial europea, la decisió sobre on s’ubiquen les plantes de producció, els centres d’R+D i els contractes tractors determinarà quins territoris s’emporten llocs de feina, capacitat productiva i beneficis. En aquest punt, el fet que Catalunya no sigui un estat membre limita la seva capacitat d’incidir en decisions clau de distribució, i pot reduir la probabilitat que el país capitalitzi plenament el nou cicle inversor.
La naturalesa del sector de defensa, fortament condicionada per prerrogatives estatals i per dinàmiques de “campions estatals”, pot empènyer start-ups i pimes catalanes a entrar en projectes europeus sovint a través d’actors ja establerts, amb el risc que l’ecosistema emergent quedi subordinat o absorbit abans de poder escalar. En paral·lel, la manca d’aprofitament d’eines com la reorientació de fons de cohesió cap a defensa i tecnologies duals podria convertir-se en una oportunitat perduda en termes d’industrialització i sobirania tecnològica.
Conclusió
L’informe posa de manifest que el gir de la Unió Europea cap a una política de defensa més integrada, amb un volum de recursos i instruments sense precedents, configura un entorn potencialment favorable però profundament competitiu i asimètric. En aquest context, l’impacte per a Catalunya no vindrà determinat tant pel nivell agregat de finançament mobilitzat a escala europea, sinó per la capacitat d’incidir en els mecanismes efectius d’accés als recursos i d’inserció en les cadenes de valor que s’estan redefinint.
La clau rau en articular una estratègia pròpia que mitigui les limitacions derivades de la centralització estatal, aprofiti els instruments més permeables a l’acció subestatal i potenciï els avantatges comparatius del teixit productiu i científic català. Sense una acció proactiva de posicionament, coordinació i suport institucional, el risc és que el nou cicle de reindustrialització en defensa reforci dinàmiques preexistents de concentració territorial i empresarial, i que accentuï la dependència d’un model econòmic lligat a la despesa pública i a actors externs.
PODEU ACCEDIR A L’INFORME COMPLET AQUÍ
