Adaptació i reemergència: el futur de les Organitzacions Internacionals
Per Jofre Rocabert
23/11/2025
Els analistes del nou ordre mundial semblen assumir que en l’estat actual dels afers globals les organitzacions internacionals (OI) estan destinades a convertir-se en miratges del que havien estat. Estructures buides, sense capacitat d’agència ni pes propi. I, tot i que és cert que algunes OI veuen minvades les seves capacitats i redefinits els seus objectius, el més probable és que el seu paper com a actors de les relacions internacionals continuarà a mesura que es desplega l’ordre multipolar. Els múltiples xocs provocats per dues administracions nord-americanes que s’han desvinculat dels organismes multilaterals, l’exclusió de Rússia de dues de les poques OI que compartia amb Occident, la profunda crisi de finançament de les Nacions Unides i el consegüent procés de reforma dibuixen un panorama pessimista per a les OI a finals del 2025. L’arquitectura de la governança global creada per Occident sembla trontollar.
Però les grans organitzacions internacionals també són grans màquines burocràtiques. No podem esperar que aquestes transformacions les facin desaparèixer. És excepcionalment rar que una organització internacional s’extingeixi realment. Són famosament “enganxoses”, resistents en desaparèixer perquè els seus tractats fan de la seva dissolució un malson diplomàtic i sostingudes per la inèrcia d’interessos establerts. Per als estudiosos de l’ordre postliberal, el que realment compta no són les rares ocasions en què una OI deixa formalment d’existir (menys de dues desenes de casos en la història moderna), sinó les maneres més subtils en què declinen. La seva persistència com a institucions pot amagar una rellevància que es va esvaint. La veritable història és la seva lenta deriva cap a la zombificació institucional, un estat en què continuen existint, enarboren les seves banderes i celebren els plens, però deixen de tenir importància política.
Això passa quan els estats ja no les troben útils per coordinar solucions tècniques, abordar controvèrsies polítiques o dur a terme campanyes diplomàtiques. Els secretariats de les OI ho saben i intenten mantenir-se rellevants atraient discussions polítiques als seus fòrums. Això és visible, per exemple, en els esforços naixents per governar la intel·ligència artificial. Es pot afirmar que la IA exigeix una regulació global igual que en el seu moment ho van fer l’aviació civil, les armes nuclears o el dret marítim. La Unió Europea va aprovar l’any passat la primera legislació internacional sobre IA, i el Consell d’Europa va proposar el primer Conveni Marc sobre IA. Però mentre la UE és una organització que gestiona alguns dels interessos més vitals dels seus estats membres, el Consell d’Europa forma part d’aquelles OI que busquen rellevància amb ànsia. El Conveni es va aprovar l’any passat, però fins ara no ha estat ratificat per ningú. S’assembla més a un intent de guanyar visibilitat que no pas a un instrument regulador. No aborda, per exemple, la militarització de la IA, i a causa de la composició exclusivament occidental de l’organització, (desde la l’expulsió de Rússia el 2022) no pot funcionar com un estàndard global. En lloc d’això, simplement reflecteix la fragmentació geopolítica.
La manca de centralitat política d’algunes OI també s’explica per l’emergència d’altres formats d’intercanvi diplomàtic: les coalicions ad hoc, o “mini-laterals”. Des del Quad i l’AUKUS fins als diversos “grups de contacte” per a crisis específiques, aquests formats flexibles i exclusius són les noves eines preferides dels Estats. El seu atractiu és evident: esquiven els vetos i la inèrcia del sistema formal. Però aquesta eficiència té un preu elevat. La proliferació de grups ad hoc desinstitucionalitza l’ordre establert. Cada vegada que una coalició gestiona una crisi que entra dins del mandat d’una OI, n’erosiona l’autoritat i i desvia recursos polítics. Això crea un cercle viciós: a mesura que les OI es tornen menys efectives, els estats confien més en els grups ad-hoc, que al seu torn fan les OI encara més febles.
La gestió de crisis és una prova d’estrès particularment crítica per a la rellevància de les OI. La Covid va ser un moment accelerant del declivi de les OI. La diplomàcia al voltant de la gestió de les vacunes que va desplegar la Xina durant la pandèmia va afavorir un enfocament bilateral, evitant en gran mesura els canals multilaterals com l’Organització Mundial de la Salut. La guerra d’Ucraïna, al seu torn, va ser el cop definitiu que va acabar d’enfonsar el pes polític de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa.
Aquesta tendència indica la fi de les organitzacions internacionals? No necessàriament. Moltes OI han perdut rellevància política i han caigut en la zombificació molt abans del canvi actual de cicle en l’arena geopolítica. Una dotzena d’organitzacions a l’Àfrica, Amèrica Llatina i l’Àsia central (sobretot aquelles que pretenien imitar la integració Europea) encaixarien fàcilment en aquesta categoria. El que és diferent aquesta vegada és que aquelles que són desposseïdes d’autoritat i, de vegades, de membres, són grans organitzacions occidentals del sistema de les Nacions Unides. L’OTAN també n’és un cas, tot i que imperfecte. Continua tensada per forces oposades que en reforcen la centralitat alhora que la marginen retòricament. Alguns analistes argumenten que sense el suport explícit dels Estats Units la organització caurà en la irrellevància, però que Suècia i Finlàndia n’hagin esdevingut membres en els darrers anys no és quelcom menor i posa en dubte aquest punt de vista. Si els líders Europeus s’hi comprometen la OTAN pot sobreviure a l’abandonament dels Estats Units i reemergir com a pacte Europeu de contenció de Rússia. En definitiva, fins i tot si concloem que moltes OI avui s’estan buidant de contingut, això no representa la fi del multilateralisme; és la fi d’una iteració específica dominada per Occident.
Hi ha motius per pensar que aquest declivi del pes internacional de les OI acabarà revertint-se, en la majoria dels casos a través de les mateixes institucions que ara semblen qüestionades. El motiu fonamental és que els problemes centrals que van motivar la creació de les OI —el comerç internacional, la gestió dels recursos naturals o el contagi financer— no desapareixeran. Els estats continuen necessitant coordinació, i els processos que són possibles dins d’una organització internacional (consultes repetides, discussions tècniques i altres) són molt costosos fora d’aquest marc. Però, sobretot, des d’una perspectiva normativa aquestes organitzacions continuen sent la via més accessible per a la projecció de poder tou i per a la legitimació de l’acció estatal.
Tan fàcil com és trobar organitzacions que lluiten per mantenir la seva rellevància, també és possible trobar-ne d’altres els passadissos de les quals són plens d’intercanvis polítics importants. A l’Àsia n’hi ha alguns exemples. L’Organització de Cooperació de Xangai n’és un bon cas, però no l’únic. L’ascens actual de Turquia en l’escena internacional, per exemple, és evident en la seva renovada inversió en l’Organització dels Estats Turcs, mitjançant la qual aspira a portar els països turcòfons a la seva òrbita, o en el seu activisme dins l’Organització de Cooperació Islàmica, un dels vehicles més importants que el règim Turc usa per en projectar-se com a líder del món islàmic, en contraposició a altres potències.
També cal desfer-se del mite que la cooperació multilateral a través d’organitzacions internacionals és un modus operandi que pertanyi a les democràcies liberals. Hi ha nombrosos exemples (i tot una literatura acadèmica que ho investiga) d’autocràcies que usen organitzacions internacionals per a coordinar-se i projctar-se. Per exemple, Húgo Chavez va establir el 2004 la Alianza Bolivariana para los Pueblos de Nuestra América, una organització que pretenia funcionar com una alternativa ideològica i estructural a l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA), liderada pels Estats Units.
Aquest càlcul estratègic també és clarament visible en la postura de la Xina més enllà de les organitzacions regionals. L’enfocament de Pequín no consisteix a intentar substituir les Nacions Unides, sinó a inserir-hi la seva pròpia retòrica política. La Iniciativa per a la Governança Global del president Xi Jinping, presentada al setembre, no qüestiona la rellevància de les Nacions Unides. Al contrari, demana explícitament que continuï essent el “nucli de la governança global” i que se’n preservi “l’autoritat” i el seu “paper clau i irrepresentable”. A mesura que l’ONU emprèn reformes i retallades, la Xina percep una oportunitat per omplir els buits institucionals resultants.
Les organitzacions internacionals no desapareixeran. La seva mateixa naturalesa com a institucions públiques i la necessitat que els estats en tenen en garantirà la continuïtat. També és més barat, en termes polítics, reciclar institucions existents que no pas crear-ne de noves. La “closca” mateixa —els mandats jurídics, els mecanismes de votació i l’aparell burocràtic— pot continuar fins i tot si reneix impulsada per la inversió política de la Xina o d’una potència mitjana amb ambicions regionals. La nova era no estarà definida per l’absència d’aquests canals, sinó per la lluita política per controlar-los.
Referències
Destradi, S. (2020). “Ad hoc Coalitions in a Changing Global Order.” GIGA Focus Global, No. 4. GIGA German Institute of Global and Area studies.
Norwegian Institute of International Affairs (NUPI). (n.d.). “Ad Hoc Crisis Response and International Organisations (ADHOCISM).” Project Page. Accessed September 27, 2025.
“Reforming the UN during a financial crisis: A Foreseeable Failure to Align Money, Mandates, and Majorities” https://www.globalgovernance.eu/publications/reforming-the-un-during-a-financial-crisis-a-foreseeable-failure-to-align-money-mandates-and-majorities
Debre, M.J. and Dijkstra, H. (2022). Are international organisations in decline? An absolute and relative perspective on institutional change. Global Policy, 14(1), pp.16–30. doi:https://doi.org/10.1111/1758-5899.13170.
Hylke Dijkstra, Debre, M.J. and Heinkelmann-Wild, T. (2023). Governance abhors a vacuum: The afterlives of major international organisations. The British Journal of Politics and International Relations. doi:https://doi.org/10.1177/13691481231202642.
De Soysa, I. and Vadlamannati, K.C. (2024). A friend indeed to friends in need? China’s trade regime and Covid-19 vaccine diplomacy. China Economic Quarterly International, 4(3), pp.212–226. doi:https://doi.org/10.1016/j.ceqi.2024.09.001
Debre, M.J. and Dijkstra, H. (n.d.). Are international organisations in decline? An absolute and relative perspective on institutional change. [online] Global Policy. Available at: https://www.globalpolicyjournal.com/articles/global-governance/are-international-organisations-decline-absolute-and-relative#:~:text=There%20is%20a%20lot%20of,to%20international%20relations%20since%201996.
Dijkstra, Dr.H. (2024). Multilateralism amid Geopolitics Citation for published version (APA). [online] doi:https://cris.maastrichtuniversity.nl/ws/portalfiles/portal/203667091/UM240045_Oratie_Hylke_Dijkstra_BINNENWERK.pdf
Al-Rawashdeh, M. (2019). The Role of International Organizations in published 2024. [online] Available at: https://garymarks.web.unc.edu/wp-content/uploads/sites/13018/2021/03/hooghe_lenz_marks_2019_A-Theory-of-International-Organization.pdf
Jofre Rocabert és el director de recerca del CGI. És doctor en relacions internacionals per la Universitat Politècnica de Zurich i treballador humanitari.
—–
Les opinions expressades en aquesta publicació són dels autors. No pretenen reflectir les opinions o els punts de vista del CGI ni dels seus col·laboradors. Les denominacions utilitzades en aquesta publicació i la presentació del material que conté no impliquen l’expressió de cap opinió per part del CGI pel que fa a l’estatus jurídic de cap país, zona o territori, ni de les seves autoritats, ni pel que fa a la delimitació de les seves fronteres.
