La política exterior de la segona administració del president Trump
Per Catalonia Global Institute
02/07/2025
Per Miquel Vila, Daniel Roldan, Rosa Cabús
En analitzar el segon mandat del president Donald Trump, resulta poc productiu centrar-se en objectius tàctics o polítiques puntuals. Aquesta limitació s’explica tant per l’estil de govern del president com per la naturalesa canviant d’un sistema internacional en què l’ordre liberal establert després de la Segona Guerra Mundial es troba en declivi des de la dècada de 2010. Per tant, el que cal fer en primer lloc és entendre quina és la manera de funcionar i d’entendre el món del 47è president dels Estats Units.
Idea de governança i l’impacte en la política exterior
Allò que caracteritza l’administració Trump és el pretès objectiu de retornar a l’oficina de la presidència la capacitat de prendre decisions per fer front als problemes del país. Es tracta de la idea que l’executiu no només pot, sinó que té el deure i el mandat d’actuar amb celeritat, sense deixar la població desemparada davant la lenta maquinària del Congrés o les extralimitacions de l’activisme judicial. Cal recordar que el president és l’única figura escollida per sufragi directe per tots els ciutadans, i aquesta és la seva funció constitucional.
Bàsicament, és la idea que un govern electe pot fer coses. Si bé poden existir debats legítims i profunds sobre les decisions específiques que pren l’executiu nord-americà, la idea que, en temps de canvi i incertesa, cal algú que prengui decisions és probablement el punt més fort que la presidència Trump té al seu favor.
Aquesta centralització decisòria proporciona flexibilitat davant situacions canviants. Tanmateix, també fa més difícil predir amb precisió l’evolució de la seva política exterior, ja que aquesta pot pivotar ràpidament segons el context. La coherència a llarg termini pot veure’s afectada per aquesta dinàmica, que ha estat qualificada de pragmàtica o fins i tot d’erràtica.
Principis de la política exterior Trump 2.0
Tot i les percepcions d’impredictibilitat i improvisació, és important entendre que la política exterior del president Trump no està mancada de principis coherents ni d’objectius tangibles que es volen aconseguir. Més aviat al contrari: hi ha una filosofia subjacent clara que guia les seves decisions, tot i que aquesta pugui diferir substancialment dels enfocaments tradicionals de la diplomàcia americana basats en els esquemes de l’internacionalisme liberal.
L’objectiu fonamental del president Trump és reequilibrar el focus dels Estats Units en unes estructures internacionals on es considera que Amèrica ha estat pagant un preu més elevat que els beneficis que n’ha extret durant dècades. Aquest reequilibri no és merament retòric, sinó que s’ha traduït en accions concretes des dels primers mesos del mandat. El que s’ha observat és una posició sobretot centrada en la defensa dels interessos nacionals americans, sense haver articulat inicialment una estratègia que pugui incorporar de manera òptima els governs afins.
Més concretament, els principis clau de la política exterior de Trump es poden resumir així:
- Primacia dels interessos americans: L’objectiu principal és defensar els interessos econòmics i de seguretat dels Estats Units. Això comporta reavaluar compromisos multilaterals tradicionals i arribar a un equilibri més selectiu de les responsabilitats globals dels Estats Units, analitzant-ne els costos i beneficis reals.
- Competència econòmica i desafiament a la globalització liberal: Es rebutgen els acords comercials que, al seu parer, han erosionat la base industrial dels Estats Units i han beneficiat rivals estratègics com la Xina. Això es reflecteix en l’ús estratègic de tarifes com a eina de pressió i negociació, a més de com a possible mesura proteccionista.
- Reducció de compromisos militars exteriors: Tot i mantenir una postura de força i superioritat militar, i sense renunciar en cap cas a l’ús de la força a l’exterior quan es consideri necessari, es volen evitar noves intervencions militars, especialment en conflictes llunyans que no s’interpreten com a essencials per als interessos nacionals americans immediats.
- Enfocament transaccional: La política exterior de Trump entén les relacions internacionals no com aliances permanents o valors compartits abstractes, sinó com acords específics —sovint bilaterals— que aportin beneficis clars, mesurables i immediats per als Estats Units.
- Desconfiança cap al multilateralisme: Hi ha una crítica explícita a institucions com l’OTAN, l’OMC o les Nacions Unides, que es considera que han aprofitat la generositat i els recursos americans sense oferir retorns equitatius o resultats proporcionals.
- Fermesa davant els rivals estratègics: La Xina és vista com el principal rival, tant en el pla econòmic com en el tecnològic i geopolític, i per això, a grans trets, la política es centra en contenir-ne l’ascens mitjançant una combinació de pressió econòmica, restriccions tecnològiques i reforç d’aliances estratègiques específiques —tanmateix, aquest objectiu pot entrar en un plànol secundari davant la defensa específica dels interessos americans immediats.
Per resumir, podem dir que la política exterior de Trump té una orientació nacionalista de caire pragmàtic i més aviat orientada a obtenir resultats tangibles immediats, més que no pas a intentar mantenir viu o substituir, amb una estructura nova, el moribund ordre liberal internacional —tanmateix, de donar-se a terme exitosament, hi ha polítiques que implicarien canvis estructurals a llarg termini, com la qüestió de les aliances o una reconfiguració del comerç internacional. Aquesta aproximació es pot llegir com una reacció deliberada al que es percep com a dècades de despeses innecessàries en el manteniment de l’ordre internacional sense beneficis clars i tangibles per al poble americà.
Dit això, i sense descartar accions i retòriques contundents en qualsevol direcció, hem d’entendre que, del conjunt de totes les iniciatives que actualment s’estan activant, no totes produiran els resultats esperats, o ni tan sols resultats reals.
És probable que, depenent dels èxits o fracassos d’aquestes iniciatives, vegem un cert reequilibri i, com a mínim, intents de repensar l’estratègia. Atesa la celeritat amb què l’administració Trump 2.0 ha volgut actuar en els seus primers mesos de vida, cal tenir en compte un factor important: que moltes decisions s’han dut a terme sense que algunes figures clau en posicions internes haguessin rebut aprovació per ser incorporades. La incorporació de nous càrrecs amb capacitats més tècniques probablement servirà per endreçar certes qüestions i donar més coherència a l’estratègia global.
Aquests són factors claus que cal tenir en compte a l’hora d’entendre les anàlisis i escenaris que presentem a continuació:
Europa
Ucraïna: entre l’alto el foc i la redefinició del lideratge nord-americà
El febrer de 2025, una trobada tensa al Despatx Oval entre el president dels Estats Units, Donald Trump, i el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, va marcar un punt d’inflexió en les relacions entre ambdós països. Pocs dies després, al març, l’ambaixadora nord-americana a Kíiv va presentar la seva dimissió, al·legant discrepàncies amb l’orientació política de la Casa Blanca i pressions del govern ucraïnès.
En aquest context, el president Trump va ordenar l’aturada de tota l’ajuda militar destinada a Ucraïna. Aquesta decisió va desencadenar incerteses i va motivar una sèrie de trobades diplomàtiques entre oficials ucraïnesos i nord-americans a Jeddah, Aràbia Saudita. El resultat d’aquestes converses va ser un alto el foc de trenta dies, signat en un gest que pretenia obrir una escletxa d’estabilització en el conflicte. Com a resposta, Washington va restaurar parcialment l’ajut militar i va reprendre el flux d’informació d’intel·ligència amb Kíiv. Tanmateix, l’esperança d’una treva duradora es va veure amenaçada el cap de setmana del 24 de maig, quan Rússia va llançar un dels atacs nocturns més intensos des de l’inici de la guerra. Aquest episodi va posar en dubte la viabilitat de l’alto el foc i va sacsejar la comunitat internacional.
Fins aquell moment, Trump semblava mantenir-se al marge, deixant entendre que Ucraïna i Rússia havien de trobar una solució bilateral sense la mediació directa dels Estats Units. Aquesta postura representava un gir en la política exterior nord-americana, orientada ara a minimitzar la seva implicació directa en conflictes internacionals. No obstant això, l’atac rus va forçar un canvi de discurs per part de Washington, que, tot i mantenir una actitud prudent, ha anat mostrant una implicació més activa.
De fons, persisteix la voluntat de preservar els interessos nord-americans tot evitant una confrontació directa amb Moscou, però sense deixar de ser un actor rellevant per a Ucraïna. La política de Trump evidencia una tendència cap a la reconfiguració del lideratge nord-americà en afers globals, des d’una perspectiva transaccional i selectiva.
L’OTAN i la defensa europea: cap a una nova responsabilitat compartida
Durant vuit dècades, els Estats Units han estat el pilar fonamental de la defensa d’Europa, tant en l’àmbit militar convencional com en el de garant de dissuasió, però el segon mandat de Trump ha sacsejat aquest equilibri. El president ha instat els aliats europeus a assumir un paper més actiu en la seva pròpia defensa, exigint un augment substancial de la despesa militar.
Inicialment, Trump va reiterar el compromís del 2% del PIB en defensa, objectiu establert per l’OTAN, però aviat va pressionar per elevar aquesta xifra. Es va arribar a parlar d’un 5%. Aquesta proposta, rebutjada en un primer moment per molts líders europeus per considerar-la econòmicament insostenible, va ésser transformada en una nova proposta de compromís: un objectiu del 3,5% del PIB per a despeses militars directes, més un 1,5% addicional destinat a infraestructures crítiques, ciberseguretat i logística. Aquest pla s’estudia per ser implementat el 2032.
La cimera de l’OTAN a la Haia, de 24 i 25 de juny de 2025; ha estat clau per determinar l’abast i el consens d’aquesta nova proposta. El conflicte a Ucraïna ha posat en evidència les mancances logístiques d’Europa, com la insuficiència de carreteres i ponts capaços de suportar el pas de vehicles militars pesants.
Actualment, segons dades oficials de l’OTAN, 23 dels 32 membres de l’aliança ja compleixen el llindar del 2%. Alguns països, com Estònia i Lituània, ja havien assumit el compromís d’invertir un mínim del 5% del seu PIB en defensa. Per a d’altres, com Grècia, aquest objectiu continua sent un desafiament.
Paral·lelament, Trump ha qüestionat l’article 5 del Tractat de l’OTAN, pilar fonamental de la seguretat col·lectiva, associant-ne l’aplicació al compliment dels compromisos financers. Aquest qüestionament ha generat incertesa entre els aliats, i durant la Conferència de Seguretat a Munic el vicepresident JD Vance va reforçar aquest posicionament afirmant: “Els nostres amics europeus han de jugar un paper més important en el futur d’aquest continent.”
La despesa militar nord-americana continua sent la més elevada del món, amb 849,8 mil milions de dòlars el 2025, però la reorientació de recursos cap a possibles conflictes a l’Indo-Pacífic, especialment amb la Xina per Taiwan, podria ser una de les raons darrere d’aquest nou enfocament.
Per a Europa, aquesta situació representava una oportunitat històrica: la de redefinir la seva autonomia estratègica en matèria de seguretat, sense renunciar a l’estreta col·laboració transatlàntica. O si més no, aquesta voluntat manifestada pels líders europeus, potser no va tan orientada a l’autonomia com a justificar davant l’opinió pública l’esforç econòmic que Washington exigeix.
Efectivament, en la recent cimera de l’OTAN a La Haia, els Estats membres van arribar a un compromís pressupostari històricament significatiu, acordant destinar el 5% del seu Producte Interior Brut (PIB) a despesa en defensa d’aquí al 2035. Aquest objectiu es desglossa en un 3,5% per a “defensa dura” (armament, tancs, míssils, etc.) i un 1,5% addicional per a inversions relacionades amb la seguretat i defensa, incloent infraestructures, mobilitat militar, ciberseguretat i la lluita contra el terrorisme. Aquest acord reflecteix una resposta a l’entorn geopolític actual i a les persistents demandes d’una major corresponsabilitat financera per part de tots els aliats, amb el compromís de presentar plans anuals que demostrin un camí progressiu i creïble cap a l’assoliment d’aquesta fita.
Relacions comercials i estratègiques entre els Estats Units i la Unió Europea
El segon mandat de Donald Trump s’ha caracteritzat per una relació marcadament transaccional amb la Unió Europea. Des dels primers mesos, el president va anunciar un increment d’aranzels sobre productes europeus, centrant-se especialment en els sectors de l’automòbil i la tecnologia. Després d’una conversa amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, Washington va acordar posposar l’aplicació dels aranzels fins al 9 de juliol de 2025. Si no s’assoleix un acord, la UE s’enfrontarà a un augment aranzelari del 20%.
La resposta europea no es va fer esperar: Brussel·les va aprovar un paquet de represàlia consistent en aranzels del 25% sobre productes nord-americans valorats en 21.000 milions d’euros. Aquesta mesura, pensada per minimitzar l’impacte econòmic europeu, afecta béns fàcilment substituïbles per proveïdors alternatius, i entrarà en vigor a mitjan juliol si les negociacions no prosperen.
Aquest estira-i-arronsa ha reobert el debat sobre l’autonomia estratègica de la Unió. Líders com Emmanuel Macron i Friedrich Merz han defensat la necessitat de reduir la dependència europea dels Estats Units, no només en l’àmbit comercial, sinó també en defensa, política exterior i tecnologia.
En aquest escenari, al febrer de 2025 es va crear la iniciativa Weimar+, una nova aliança integrada per França, Alemanya, Polònia, el Regne Unit i Itàlia. Aquest grup té com a objectiu reduir la dependència en seguretat envers Washington i establir una estratègia pròpia davant els reptes geopolítics globals.
Entre les mesures acordades per Weimar+ destaca l’augment de la despesa militar, centrada en tres grans àmbits: producció d’armament, amb l’objectiu de reforçar la capacitat industrial pròpia; millora d’infraestructures militars, per garantir una logística eficient; i ciberseguretat, com a pilar per protegir infraestructures crítiques davant amenaces digitals.
A més, la iniciativa ha adoptat una posició més autònoma pel que fa a les sancions contra Rússia. A diferència de les mesures impulsades pels Estats Units, les sancions europees s’han orientat a sectors clau com l’energia i la tecnologia, amb dues finalitats principals: diversificar els proveïdors d’energia per reduir la dependència del gas rus, i impedir l’accés de Rússia a tecnologia avançada, amb la intenció de frenar el seu desenvolupament militar.
Weimar+ obre la porta a una nova etapa en la relació transatlàntica. Tot i que la cooperació amb els Estats Units es manté, diversos estats membres han començat a explorar nous marcs d’aliança amb potències com el Japó i l’Índia, alhora que impulsen una política exterior més autònoma.
Aquesta aliança podria esdevenir un nou pilar de la política europea, capaç d’enfortir la seva capacitat de resposta davant crisis internacionals, mentre disminueix la dependència estructural dels Estats Units, excepte que només vulgui incidir en el relat per justificar el sobreesforç econòmic El futur de Weimar+ dependrà, en última instància, de la seva capacitat per consolidar una estratègia comuna
L’Orient Mitjà
Els primers mesos del segon mandat de Trump han estat marcats per una política exterior assertiva a l’Orient Mitjà, especialment en el tracte amb l’Iran, mitjançant una barreja de sancions econòmiques, accions militars i intents per establir un marc de diàleg per tal d’assolir un acord nuclear. Aquest enfocament ha estat afectant profundament l’equilibri regional a l’Orient Mitjà i els llaços dels Estats Units amb els seus socis, especialment Israel.
Iran: Pressió màxima i negociació condicionada
Trump va reinstaurar una estratègia de “pressió màxima” contra l’Iran, tot imposant sancions dures amb l’objectiu de reduir a zero les exportacions de petroli iranianes i restringir encara més l’accés del país als mercats financers internacionals. Aquesta estratègia buscava forçar l’Iran a negociar un nou acord nuclear més restrictiu que el JCPOA de 2015, del qual els Estats Units es van retirar el 2018, i que tindria com a objectiu impedir o limitar l’enriquiment d’urani de manera substancial, a fi de garantir que el programa nuclear iranià només pugui tenir finalitats civils. Tot i les tensions, es van inciar les converses indirectes entre els dos països, amb la mediació d’Oman, per abordar el programa nuclear iranià. Trump va expressar la seva preferència per una solució diplomàtica, però des de bon començament va advertir que totes les opcions, inclosa la militar, eren damunt la taula si les negociacions fracassaven.
Les negociacions es van desenvolupar en diverses rondes de converses indirectes, durant les quals l’Iran va proposar una reducció temporal de l’enriquiment d’urani a canvi de l’aixecament de sancions i l’accés als seus actius congelats. Tanmateix, les diferències persistien, especialment pel que fa a una possible transferència de l’urani enriquit a un tercer país —probablement Rússia—, que l’Iran podria seguir fent servir per a finalitats civils, i les garanties de compliment de l’acord per part dels Estats Units. En aquest sentit, l’Iran demana que qualsevol pacte sigui ratificat pel Congrés americà per dificultar que una futura nova administració pugui revocar-lo de manera sobtada.
En qualsevol cas, a mitjans de juny es va fer evident que les negociacions s’havien encallat. Aquesta circumstància va ser aprofitada per Israel, que el 13 de juny va iniciar contra instal·lacions nuclears i centres de producció de míssils balístics, així com l’eliminació de la major part de la cúpula militar iraniana a Teheran. Aquest atac difícilment s’hauria produït sense, com a conseqüència de l’atzucac negociador, una tolerància tàcita per part de Trump, que fins ara havia pressionat molt activament Israel perquè no dugués a terme cap acció contra l’Iran.
Presència militar: escalada i projecció de força
Malgrat les promeses de reduir la presència militar a l’estranger, l’administració Trump ha augmentat significativament la seva presència a l’Orient Mitjà. En primer lloc, es va ordenar el desplegament de bombarders B-2 a la base de l’illa de Diego García, a l’Oceà Índic. Aquests avions són els únics que poden carregar i disparar bombes GBU-57 amb capacitat de penetrar les instal·lacions subterrànies on l’Iran desenvolupa el seu programa nuclear, fet que tenia com a objectiu demostrar a l’Iran que als Estats Units no els tremolaria el pols a l’hora d’optar per l’opció militar si les negociacions fracassen. D’altra banda, Trump va ordenar el desplegament de dos portaavions a la regió i de sistemes de defensa antiaèria. Així mateix, en resposta a les activitats dels rebels houthis al Iemen, als quals l’Iran dona suport, els Estats Units van dur a terme des del març més de 1.000 atacs aeris contra objectius houthis, en un esforç per garantir la seguretat de la navegació al mar Roig i pressionar l’Iran perquè cedeixi en les negociacions sobre el seu programa nuclear.
Una posterior ordre de retirar els bombarders, portavions i sistemes de defensa antiaèria, així com un acord amb els houtis per cessar els atacs en contra seva al Iemen, van sembrar dubtes sobre la voluntat real de Trump d’utilitzar la força en cas de no poder assolir un acord amb l’Iran sobre el seu programa nuclear. Tanmateix, Trump va acabar atacant amb aquest armanent tres instal·lacions nuclears iranianes el 21 de juny, tot reivindicant que l’atac havia estat un èxit perquè havia provocat danys de difícils estratègics difícils de revertir. El cert és que encara és d’hora per poder valorar l’efectivitat d’aquest atac, i elements com la no detecció de radiació nuclear a la instal·lació de Fordow posen en qüestió que l’acció hagi estat realment exitosa.
En qualsevol cas, la política exterior envers l’Orient Mitjà ha tensionat marcadament la base del partit republicà. D’una banda, el sector neoconservador ha pressionat perquè l’acció dels Estats Units a la regió sigui el màxim assertiva possible, mentre que el sector aïllacionista ha radicalitzat el seu posicionament contrari a qualsevol tipus d’intervenció. En aquest sentit, Trump ha hagut de mantenir un equilibrisme complicat. D’una banda, ha satisfet els neoconservadors duent a terme l’atac contra el programa nuclear iranià, però, de l’altra, ha forçat un alto al foc immediat entre Israel i l’Iran per assegurar que els Estats Units no tinguin més intervenció diretca en el curt termini. Per tant, un primer element a seguir els propers mesos serà com Trump gestiona aquesta tensió dins la seva base a l’hora de prendre decisions sobre la seva política exterior a l’Orient Mitjà, sobretot tenint en compte que Israel pot decidir tornar a atacar l’Iran si detecta qualsevol intent de reconstruir el seu programa nuclear.
Acords d’Abraham: intents d’expansió i obstacles regionals
Trump ha intentat revitalitzar i expandir els Acords d’Abraham, una aliança regional contra la influència de l’Iran que va implicar el reconeixement d’Israel per part de diversos estats àrabs sunnites de la regió (Emirats Àrabs Units, Bahrein, Marroc, Sudan), centrant-se especialment en obtenir la incorporació de l’Aràbia Saudita. La viabilitat d’aquesta expansió depèn en gran mesura de l’evolució de la percepció saudita de l’amenaça iraniana i de la capacitat de Riad per neutralitzar la percepció negativa de la seva pròpia població envers el reconeixement formal d’Israel. Les condicions per a la normalització de relacions entre ambdós països exigeixen un tractat de defensa entre els Estats Units i l’Aràbia Saudita, assistència nord-americana per al desenvolupament d’un programa nuclear civil saudita i avenços significatius en el procés de pau israelià-palestí. Tanmateix, la manca de progrés en aquest últim aspecte ha generat reticències per part de Riad, que considera que la normalització amb Israel sense concessions als palestins podria ser contraproduent per a la seva legitimitat davant del seu poble.
Per bé que l’impuls per expandir els Acords d’Abraham és de gran utilitat per a Israel, les negociacions amb l’Iran, en canvi, estan comportant grans tensions amb l’estat jueu. Tot i que el govern de Netanyahu percebia que amb l’arribada de Trump l’administració americana s’alinearia completament amb totes i cadascuna de les prioritats geoestratègiques d’Israel, el cert és que, en aquest dossier, les accions de Trump van causar una profunda preocupació a Tel-Aviv i va deteriorar greument la relació entre els líders d’amdós països. Israel entenia que, atès l’afebliment causat a Hezbollah durant l’operació de l’octubre de 2024 i la pràctica aniquilació de l’estructura militar de Hamàs, així com el gran dany provocat als sistemes de defensa antiaèria iranians pels atacs israelians que es van produir en aquell mateix moment, hi havia una oportunitat històrica per destruir el programa nuclear iranià que podia perdre’s ben aviat. El fet que Trump hagués arribat a un acord que no impliqués la destrucció d’aquest programa, sinó el seu manteniment dins d’uns paràmetres acceptables per als Estats Units, hauria estat un cop dur per als interessos israelians. El cert, però, és que difícilment Israel pot donar aquesta qüestió per tancada, ja que, posteriorment a l’alto al foc, Trump ha reiterat a l’Iran que està disposat a arribar a un acord sobre el desenvolupament del seu programa nuclear, motiu pel qual caldrà seguir de ben a prop les tensions que es puguin generar entre els Estats Units i Israel en aquest dossier.
D’altra banda, les excel·lents relacions de Trump amb el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, suposen una altra font de gran tensió amb Israel en un moment on Ankara està guanyant una gran influència -altament indesitjada per l’Estat jueu- sobre el nou règim de Síria, liderat per Ahmed al-Sharaa des de la caiguda de Baixar Al-Assad el desembre de 2024. Decisions com l’aixecament de les sancions contra Síria, així com altres possibles passes, com la finalització de l’exclusió de Turquia del programa dels caces d’última generació F-35 o una eventual retirada americana dels territoris controlats pels kurds al nord-est de Síria, han comportat una gran preocupació a Israel en un moment on les relacions amb Turquia són d’una gran hostilitat.
L’Àsia Oriental
L’Àsia Oriental és el front principal de la política exterior del president Trump i és cap on vol reorientar els recursos militars dels EUA, en gran part com a justificació per deixar d’invertir recursos en fronts com l’europeu.
L’administració Trump 1.0 va ser la que va definir la Xina com el principal rival dels EUA i va inaugurar una dinàmica de confrontació i contenció de Beijing. En aquest sentit, durant els seus primers cent dies, malgrat algunes obertures inicials, la dinàmica de guerra comercial entre la Xina i els EUA va escalar ràpidament amb nous aranzels anunciats el dia 2 d’abril com a part dels anomenats aranzels del Liberation Day.
La introducció de tarifes d’un 145% sobre determinats productes xinesos s’ha presentat com una estratègia dual per reduir el dèficit comercial amb Beijing, que superava els 295 mil milions de dòlars el 2024, i per forçar una reestructuració de les cadenes de subministrament globals que permeti la reindustrialització dels Estats Units —tanmateix, aquest objectiu secundari és més difícil de calibrar.
La resposta xinesa va ser proporcionalment contundent, amb mesures simètriques que van incloure un 125% d’aranzels sobre productes americans i, més estratègicament, restriccions a l’exportació de terres rares essencials per a la indústria tecnològica americana.
Dit això, més enllà de l’escalada, cal entendre que la política de Trump amb la Xina no està motivada per una animadversió ideològica contra el Partit Comunista Xinès. Al contrari, reflecteix una visió més aviat transaccional: l’objectiu no és desmantellar el règim xinès, sinó renegociar la relació comercial en uns termes més favorables als interessos americans.
Aquesta lògica transaccional explica per què Trump no ha cercat de manera seriosa una aliança formal amb altres països per pressionar conjuntament la Xina. De fet, veu també altres socis comercials tradicionals com a competidors amb qui cal corregir desequilibris comercials històrics, com succeeix amb el Japó o la Unió Europea.
La naturalesa pragmàtica del conflicte —com a mínim en la seva forma actual— es reflecteix en la voluntat, expressada reiteradament en els últims mesos, d’explorar vies de negociació malgrat la retòrica dura expressada des d’ambdues parts. La participació de representants dels Estats Units i la Xina en converses discretes a Ginebra, el maig del 2025, després de mesos d’escalada sostinguda i l’acord per reduir els aranzels a un nivell previ al 2 d’abril, il·lustra perfectament aquesta dinàmica aparentment contradictòria.
Tanmateix, més enllà d’una situació de treva comercial, que la Xina i els EUA puguin realment arribar a un reequilibri de les seves relacions comercials mútuament satisfactòries està per veure.
En aquest sentit, la situació de Taiwan ha de ser llegida com a part d’aquest marc de confrontació i negociació entre els EUA i la Xina, on Amèrica està optant per augmentar la seva ambigüitat estratègica. Aquesta ambigüitat es veu reforçada per declaracions explícites de figures com Elbridge Colby, qui va expressar amb notable franquesa que, tot i que la caiguda de Taiwan seria “un desastre” per als interessos americans a la regió, l’illa no representa un interès existencial per als Estats Units.
Mentre Washington reconeix plenament la importància estratègica de Taiwan davant la Xina i com a node tecnològic crucial, no està disposat a comprometre’s incondicionalment en la seva defensa fins al punt d’arriscar un conflicte directe amb una potència nuclear com la Xina.
Aquesta postura es complementa amb les declaracions del secretari del Tresor, Scott Bessent, qui va indicar que Trump confia que Xi Jinping no intentarà una invasió durant el seu mandat presidencial. Aquesta confiança, que podria semblar ingènua en altres contextos, reflecteix en realitat una aposta calculada per la dissuasió basada en la incertesa estratègica: mantenint obert l’espectre d’una resposta americana sense comprometre’s explícitament, es preserva un equilibri precari que dissuadeix l’acció xinesa sense provocar una escalada prematura.
Paral·lelament, s’han produït canvis subtils però significatius en la política oficial que suggereixen una redefinició gradual de la posició americana. El Departament d’Estat dels Estats Units va eliminar discretament la seva oposició explícita a la independència de Taiwan. Aquest gest assenyala que l’estatus de Taiwan podria entrar en futures negociacions, trencant amb dècades de posicionament diplomàtic establert.
Aquesta ambigüitat deliberada no és casual, sinó que forma part d’una tàctica més àmplia per augmentar la pressió sobre la Xina en múltiples fronts. Mantenint la incertesa sobre les intencions respecte a Taiwan, l’administració Trump conserva una carta de negociació valuosa que pot utilitzar per obtenir concessions xineses en altres àrees, com el comerç.
Alhora, l’administració Trump ha fet palesa la seva insatisfacció amb els pocs esforços que l’illa està fent per augmentar les seves capacitats de defensa, i ha posat com a condició per no apujar aranzels que Taiwan financi completament la seva pròpia defensa. Tot i els riscos, en termes diplomàtics, que aquestes mesures imposen sobre Taiwan, pressionen l’illa perquè assumeixi responsabilitats més grans en la seva pròpia seguretat, mentre permeten als Estats Unitsreduir compromisos que podrien arrossegar el país a un conflicte no desitjat.
Les opinions expressades en aquesta publicació competeixen només als autors. No representen les opinions i visions del CGI o els seus col·laboradors. Les designacions emprades en aquesta publicació i la presentació del materia no impliquen l’expressió de cap mena d’opinió per la part del CGI sobre l’status legal de cap país, area o territory, les seves autoritats o la delimitació de les seves fronteres.
