Alemanya després de Merkel
Per Àngel Ferrero
21/09/2021
Els dirigents de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) s’imaginaren, de bon segur, aquestes eleccions com un simple tràmit. L’elecció a les primàries del candidat continuista, el president del Land de Renània del Nord-Westfàlia, Armin Laschet, que s’acabà imposant als seus rivals –incloent al president de Baviera, Markus Söder, de la Unió Social Cristiana (CSU) amb la que forma tàndem electoral a les eleccions federals–, havia de garantir que els conservadors mantindrien la plataforma electoral que ha donat èxits incontestables a la cancellera Angela Merkel durant tots aquests anys. No obstant, a mesura que avançava la precampanya electoral l’esperança de la CDU s’esvaïa i a finals del mes d’agost el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) no només havia aconseguit escurçar la distància respecte als primers a totes les enquestes d’intenció de vot, sinó superar-los per cinc punts a un dels sondejos. En una de les darreres enquestes es mantenia quatre punts per davant.
Tots els analistes coincideixen a senyalar que el resultat d’aquestes eleccions és més obert que mai. No només perquè hi ha sis formacions consolidades al sistema de partits alemany, sinó perquè dues d’aquestes forces, el SPD i el Partit Democràtic Lliure (FDP), han reviscolat, obrint considerablement el ventall de coalicions de govern possibles. Si fa uns mesos tot apuntava a una coalició entre la CDU i Els Verds seguint el model de la que existeix ja a Àustria, o amb el FDP com a frontissa i contrapès als ecologistes –l’anomenada ‘coalició Jamaica’ pels colors de cadascun dels partits–, com va proposar de fet mesos enrere Laschet, la pujada del SPD a les enquestes sumaria fins a dues coalicions més possibles a la llista (exclosa la reedició d’una ‘gran coalició’ entre socialdemòcrates i conservadors, que ningú sembla desitjar): una ‘coalició semàfor’ (SPD, FDP i Els Verds) i un tripartit de centre-esquerra (R2G) amb Els Verds i L’Esquerra (Die Linke). Una constel·lació política per la qual aposta des de fa mesos el darrer partit, la direcció del qual ha assegurat que la seva oposició a l’OTAN no constituiria cap obstacle, com han sostingut socialdemòcrates i verds. En el debat televisat entre els tres candidats amb més possibilitats de guanyar, el cap de llista del SPD, l’actual ministre de Finances, Olaf Scholz, pressionat per Laschet, no va excloure cap opció. Això permetria a Scholz –la candidatura del qual és resultat d’una treva amb l’ala esquerra del partit, representada per la presidència compartida de Norbert-Walter Borjans i Saskia Esken, que van guanyar les primàries del partit contra Scholz mateix– partir amb avantatge en unes negociacions i fins i tot especular amb una ‘coalició Alemanya’ (SPD, CDU/CSU, FDP) i una ‘coalició Kènia’ (SPD, CDU/CSU, Els Verds).
L’únic partit que ningú contempla com a potencial soci de coalició és l’ultradretà Alternativa per a Alemanya (AfD), que d’acord amb les enquestes deixarà de ser la tercera força al Bundestag, encara que buscarà consolidar els seus guanys electorals sobretot als estats federats de l’antiga Alemanya oriental. D’aconseguir-hi uns bons resultats, palesarà que la divisió entre l’Oest i l’Est del país, després de més de trenta anys de la dissolució de la República Democràtica Alemanya (RDA) i reunificació, encara persisteix.
La fi de «l’era Merkel»
Quan Merkel abandoni l’edifici de la Cancelleria de Berlín en les properes setmanes hauran passat més de 15 anys des que va entrar-hi per primera vegada, convertint-se així en la segona persona que més temps ha ocupat el càrrec, superada solament pel seu mentor, Helmut Kohl (1982-1998). Excepte la coalició amb els liberals (2009-2013), Merkel ha governat sempre recolzant-se en una ‘gran coalició’ (2005-2009, 2013-2017 i 2018-2021). La paraula més repetida als mitjans de comunicació a l’hora de descriure aquests anys –alguns parlen ja de «l’era Merkel»– és probablement «estabilitat». Però cal afanyar-se a afegir que es tracta més de la seva cerca que de la seva consecució. Com a cancellera de la major economia de la Unió Europea (UE), Merkel ha presidit algunes de les pitjors crisis recents del bloc, com la crisi de l’eurozona del 2009, la crisi de Crimea del 2014, o el referèndum sobre l’austeritat convocat pel govern de Syriza a Grècia i la crisi dels refugiats del 2015. Cap d’aquestes crisis s’ha resolt satisfactòriament i tampoc s’han tancat en un sentit o en un altre. La seva condició latent forma part del «llegat de Merkel» que el futur canceller d’Alemanya haurà de gestionar.
Altres dels temes que ocupen la campanya d’aquestes eleccions són la transició ecològica i la situació social al país. Atès el pes indiscutible d’Alemanya a la UE, fins i tot independentment de quin sigui el color del proper govern, l’orientació i la posada en pràctica d’aquestes polítiques influiran en la resta d’estats membres i obligaran a Alemanya a mantenir els equilibris a Brussel·les amb els estats més renuents a elles, de manera clara els membres del Club de Visegrád (Polònia, Hongria, Txèquia i Eslovàquia). Sobre el proper canceller també recauran les totes les mirades pel que fa a la futura distribució dels fons de recuperació de la UE (NextGenerationEU).
La primera qüestió –que passa des de posar una data de caducitat al motor de combustió a accelerar la descarbonització de l’economia i la reducció de les emissions de gasos hivernacle per assolir la neutralitat climàtica com més aviat millor– va fer que Els Verds pugessin ràpidament a les enquestes abans de l’estiu fins a liderar-les de manera temporal, però apel·la a tots els partits per igual i afecta tant al sector de l’automòbil –un dels pilars de l’economia industrial alemanya orientada a l’exportació– com a les relacions amb Moscou i Beijing. Els Verds són el partit que manté una posició més bel·ligerant cap a aquests dos països, mentre que tant la CDU/CSU com el SPD són partidaris de contemporitzar amb Rússia i la Xina, el principal proveïdor energètic i el primer soci comercial del país, respectivament. Una política que, de conservar-la el proper canceller, mantindria les friccions d’Alemanya amb el govern dels Estats Units, que no ha aconseguit detenir la construcció del gasoducte Nord Stream 2, que augmentarà la capacitat de Rússia d’exportar gas natural a Alemanya.
Quant a la política social, tant el SPD com Els Verds semblen haver reconegut, després d’anys de crítiques per part de L’Esquerra i des dels moviments socials, alguns dels errors de les seves reformes del mercat laboral. En els seus programes inclouen una revisió d’aquestes mateixes reformes o la pujada del salari mínim dels 9’50 euros actuals a 12 (en el cas dels socialdemòcrates) i 13 (en el cas dels ecologistes), a més de reforçar el sistema de sanitat o de pensions o facilitar l’accés a l’habitatge. Algunes d’aquestes demandes troben ara un major ressò entre la població alemanya com a conseqüència de l’impacte econòmic de la pandèmia de la COVID-19 davant el programa econòmic de la CDU/CSU, que deixa intacte l’objectiu de mantenir un «pressupost equilibrat» una vegada la crisi sanitària hagi acabat, i que qualifica «d’errònia» qualsevol política encaminada a pujar els impostos directes.
Si el SPD, que ha fet una campanya amb un marcat accent social, manté el seu avantatge en les properes setmanes i s’inclina a formalitzar una coalició amb els liberals i els ecologistes, la pròpia composició d’aquest govern –en particular, per la inclusió del FDP– limitarà l’espai de maniobra dels socialdemòcrates, lliures de la pressió parlamentària d’una esquerra post-comunista clarament afeblida per les seves pròpies disputes internes i per la capacitat dels socialdemòcrates per atreure’s a una part del seu electorat. Si qui guanya és Laschet –que no debades ha tractat de marcar distàncies cap a Merkel durant la campanya en un esforç per reforçar un perfil propi–, la seva prioritat serà, com s’ha dit ja, arribar a un acord amb Els Verds, i preferiblement amb aquests i els liberals, per tal de cimentar i renovar l’aliança electoral entre les grans corporacions multinacionals, els conservadors moderats i les classes mitjanes urbanes que ha estat la clau de l’èxit de Merkel, en consonància amb els canvis en l’estructura social del país en els darrers anys. D’aquesta manera, tot i que Merkel haurà abandonat definitivament l’escenari polític, la seva presència es deixarà notar durant uns quants anys.
Impacte per a Catalunya?
Es pot afirmar gairebé amb tota certesa que el resultat de les eleccions alemanys no tindrà cap repercussió en la qüestió catalana, que Berlín considera un afer intern espanyol que s’ha de resoldre en el marc de la constitució. El sector empresarial, interessat en el manteniment de l’estabilitat al conjunt de la Unió Europea, dóna suport a aquesta posició. Només dos partits van manifestar la seva solidaritat amb el moviment pel dret a decidir a Catalunya: Els Verds i L’Esquerra. Dels dos, només el primer té possibilitats de formar part d’una coalició de govern. Tanmateix, cal recordar que les declaracions d’aquest partit en aquest sentit procedien de Brussel·les, on la formació ecologista comparteix grup parlamentari amb l’Aliança Lliure Europea (ALE) –el partit polític europeu que agrupa a diverses formacions autonomistes, regionalistes i nacionalistes que defensen el dret a l’autodeterminació i el respecte a les minories nacionals–, i no sembla probable que es repeteixin des de la capital alemanya, ja sigui en una coalició amb la CDU o en un tripartit amb socialdemòcrates i liberals. El partit de L’Esquerra, en el qual es troben alguns dels polítics que més s’han solidaritzat amb les reivindicacions democràtiques de l’independentisme català (Andrej Hunko, Zaklin Nastic), no obtindria bons resultats segons els sondejos, que li donen al voltant d’un 7% del vot, i tindria, en conseqüència, una influència molt reduïda si Catalunya torna a situar-se a un lloc destacat de l’agenda política europea i internacional.
